Les últimes tardes amb la Mercè
Era el mes de gener, anava remuntant la difícil tasca de viure sense el Josep, mort pel Covid19, feia 9 mesos i la veia tan animada que em semblava impossible. Primer Nadal sola, el Tronc d’Advent i les espelmes s’encenien cada vespre. El pessebre, ocupava l’estanteria del menjador. Li feien companyia. En els moments de sinceritat deia: —l’enyoro tant!— Però la seva vida tenia un sentit i sempre feia coses: cuinar, ordenar, llegir, recordar... omplia com podia el buit que havia quedat en el seu cor cansat.
Vivia sola i a mi m’agradava fer-li companyia, agafava el bus V19 a la Plaça Lesseps fins a casa seva. Li explicava coses, li llegia els meus escrits, li explicava els meus projectes de recopilar-los i m’animava.
—No vinguis perquè estic sola, tens coses a fer—, em deia
—No, Mercè, jo vinc perquè m’agrada la teva companyia.
Sempre en sortia amb alguna lliçó apresa.
Un dia em va dir:
— Ves a la meva habitació, trobaràs un paquet amb cartes, porta-me-les— i va afegir:
—Són les cartes que m'escrivia el Josep des d'Alemanya, quan em mori, les agafes i les cremes, ara em consolen. Li vaig preguntar:
—Podria triturar-les?
—No es pot llegir res?
—No
—Aleshores, tritura-les.
Un dia va sentir un dolor molt fort a l’esquena i ho va atribuir a una lumbàlgia. De tant en tant em deia:
— No em moriré no? I jo li responia:
—Són uns dies dolents, però això passarà— i li ho deia convençuda. Malauradament, aquest dolor va anar seguit del diagnòstic d’una fractura vertebral i com que no millorava, al cap de quinze dies va ingressar a l’Hospital. Jo era al bus, camí de casa seva, quan una amiga em va telefonar dient que marxava en una ambulància i que degut al Coronavirus no permetien visites.
Nou diagnòstic: Insuficiència cardíaca. Tractament urgent, seguit del trasllat al Centre Sanitari Pere Virgili. Seguien prohibides les visites. Tan sols un familiar una hora al dia. Amb la mascareta d’oxigen no podíem parlar amb ella. Li fèiem arribar els nostres millors desitjos, però el dia 31 de gener ens van comunicar que estava agonitzant.
Com vas viure, Mercè els teus últims dies, la major part del temps sola al teu llit de dolor? No vaig poder donar-te la mà, ni mirar-te als ulls, ni dir-te res. Sí, és cert que quan ens van dir que estaves agonitzant et vaig enviar un WhatsApp, no perquè el llegissis, que no podies, però necessitava dir-t’ho i en el nostre grup de les Cartes al Josep anàvem rebent les paraules de tots els amics que et donaven forces:
—Mercè, estàs a punt de donar un pas que has de recórrer tota sola, però a l’altre costat t’esperen i aquí estem tots amb tu, encara que no ens vegis. T’estimo, no tinguis por, endavant! Una forta abraçada! — i amb aquesta abraçada vas volar, lluny, molt lluny a la recerca del teu Déu i del teu estimat.
Quina buidor! Que difícil és dir adeu a les persones estimades. No hi ha paraules que donin consol.
Vaig plorar, vam sentir el dolor de la teva pèrdua, Te'n vas anar a poc a poc, ens vas deixar buits, però portàvem una motxilla plena de records i de lliçons apreses.
Les cartes d’en Josep van estar uns dies al meu armari, esperant que la meva enyorança anés cicatritzant, després les vaig triturar i el primer dia que vaig anar al camp, la bossa de les cartes triturades va venir amb mi. El foc de la llar les va cremar. Era negra nit, hi havia lluna plena rodejada d’estrelles. El fum blanc, fruit de les boniques paraules que el Josep t’havia dedicat en vida Mercè, dibuixava al cel unes paraules: — Estem junts!