Fantasia subterrània
Mentre el matí començava a despertar, i la mare Queralt em preparava l’esmorzar, observava tranquil·la amb el dibuix a la mà com, a poc a poc, el sol anava il·luminant els edificis de davant de casa. Alhora se’m despertava un petit neguit que m’envoltava de fantasia, inquieta per saber quina història ens seria contada avui.
El rellotge marcava un quart i cinc de nou, i ella sempre estava ben puntual a dos quarts de nou a la parada Monumental de la línia lila. Des que vam deixar d’emprar el cotxe, el sota terra ens esperava amb relats carregats d’inventiva. Vaig avisar l’altre mare, la mare Gala, que era hora de sortir de casa, i ben desfeta per la meva passió va obrir la porta i ens vam dirigir cap al metro. Un cop dins, vàrem baixar comptant com cada dia les escales que ens conduïen a l’andana, eren cinquanta-nou, ni més ni menys, però ens agradava repassar-ho. En arribar-hi ens vam situar una mica abans de la meitat, al lloc que coincidia amb el tercer vagó, on la trobàvem cada matí. Mirant la pantalla, vam començar el compte enrere per tal que iniciés per a mi l’aventura del dia, comptàvem els segons i quan marcava el número vint, el metro treia el cap i avançava fins aturar-se, sentia papallones a l’estómac.
En frenar, es van obrir les portes i vam entrar, quina sort que la parada on baixàvem era Sant Roc i la podíem gaudir una bona estona, en concret nou parades. D’entrada semblaven moltes, però en submergir-me entre contes es dissolia la matemàtica de l’espera.
Allà era ella, amb els seus cabells blancs, asseguda al seu seient, per variar. Hi havia un aspecte seu que m’atreia molt, i no tan sols era que lluïa la seva roba amb colors vius, cosa que m’encantava, sinó que mirava als ulls a cada ser que se li creuava per davant. Em vaig apropar corrents cap a ella i em vaig abocar sobre seu, quina abraçada ens vam fer! Li vaig ensenyar el dibuix que tenia preparat des del matí i l'hi vaig regalar, era una petita il·lustració del meu conte preferit. La complicitat va ser recíproca i vaig tornar amb la mare. M’agradava molt aquell vagó, l’ambient era acollidor i jo molt feliç, sentia que els mòbils no estaven al centre; era un cofre màgic, ens mantenia despertes i atentes.
Tan sols arrancar el metro i moure’s endavant, va obrir el conte que portava entre les mans i el vagó va callar. Cada conte era diferent, però en tots hi deia Llibre solidari. Va començar a llegir-nos la història que tenia avui per regalar-nos, semblava ser que avui la granota seria la protagonista. Llegia lenta però concisa, la seva expressivitat em pessigollejava tots els sentits i em transportava a l’univers dels relats, allà em trobava amb infinitats de personatges i amb peripècies inesperades, un món imaginari fascinant: l’alè de les paraules se m’enduia a somiar. Vaig estar escolant-la, convivint amb la despistada granota que se les havia d’enginyar per grimpar als núvols, però la mare em va tocar el braç per dir-me que havíem de baixar. Ella, observadora, em va picar l’ullet per acomiadar-me i jo li vaig enviar un petó a l’aire, mentre la mare Gala també l’agraïa amb un gest d’amabilitat. El conte l’acabàvem de camí a l’escola amb un bon grapat d’imaginació. Desconec d’on venia ella cada matí, però sabia que continuava el trajecte llegint històries sota la ciutat.
- Com un lloc tan fosc pot convidar a tanta vida? – em repetia la mare els matins.
Aquell dia li vaig contestar.
- No creus que la vida neix de la foscor, mare?