Uns xurros molt especials
Un raig de llum s’obre pas entre els núvols i decideix entrar per la meva finestra acariciant-me suaument. Feia estona que estava donant voltes entre els meus llençols, però no em vaig despertar fins que el sol, que seguia avançant per la meva habitació, va il·luminar el meu calendari.
Des que m’he instal·lat al pis on abans vivia la meva àvia, que no tenia aquesta sensació de vitalitat, ja que l’abril no pot contradir els refranys i fa dies que plovisqueja.
En obrir la finestra comença a entrar olor de xurros i xocolata calenta, és la veïna del primer, així que tanco els ulls i decideixo gaudir del moment. De sobte, una ràfega de vent enlaira els meus rínxols i evoco una de les últimes converses que vaig tenir amb la meva àvia, just en aquella mateixa habitació. Revisc el moment; la meva cara era d’intriga i confusió i el meu cor bategava fort per l’emoció, sabia que estava a punt d’explicar-me quelcom molt important. La veritat és que sempre han dit que érem com dues gotes d’aigua i potser, per aquest motiu, va pensar que havia de ser jo qui continués amb el seu llegat.
Després d’aquest flashback sentia que ja estava preparada per seguir les indicacions que aquell dia m'havien donat. Així doncs, em vesteixo, agafo la mascareta de conjunt i surto de casa. De camí a la parada de metro d’Alfons X vaig esquivant els coloms, tot i que cada vegada és més complicat, ja que sembla que haver estat tants mesos sense gent pel carrer els ha empoderat. Un cop arribo al metro miro la paradeta de xurros i somric nerviosa, sense saber ben bé per què. Pico la targeta de metro, baixo a l’andana direcció Trinitat Nova i camino fins al final, just on se situarà el primer vagó. El metro ja ha arribat, pujo i em situo a prop de la cabina de la conductora.
Tinc 5 parades fins al final de la línia, així que mentrestant reviso si porto al moneder la carta que em va deixar la meva àvia al testament. En trobar-la començo a veure que hi ha quelcom dins que s’il·lumina amb molta força. Tot segueix tal com estava planejat, però això no vol dir que em sembli estrany. Cada cop queden menys parades i les meves pulsacions van a més. En un tancar i obrir d’ulls ja ha arribat el moment: propera parada, Trinitat Nova. En arribar a l’estació, tothom baixa, tothom menys la conductora i jo. Es tanquen les portes, agafo el sobre i l'hi passo per sota de la cabina. De sobte totes les llums del metro comencen a fer pampallugues i sento com el motor arrenca amb més força que mai. La conductora em fa passar al seu costat i em diu que m’agafi ben fort. Sortim propulsades per uns passadissos secrets cap a no sé on. Les dues estem en silenci, fins que el metro frena i ella em diu: has arribat al teu destí, jo t’espero aquí. Baixo del metro i és allà, obro el criptex amb molta delicadesa i agafo el gran tresor: la recepta dels xurros de la meva àvia. Molt emocionada, torno a pujar al metro sense saber certament si es tractava d’un somni. La conductora del metro s’endinsa pels passadissos secrets i em deixa just a l’estació d’Alfons X. Els nostres ulls somriuen i li dono les gràcies.
Surto del metro i sense pensar-m'ho em disposo a obrir la paradeta de xurros. D’ençà que la meva àvia va tancar, que la llum d'aquella plaça s'havia fos. Engego els motors de la cuina i en alçar la mirada veig com la gent es comença a apropar. No puc contenir les llàgrimes de felicitat, perquè no hi ha res com veure com comparteixen els xurros de l'àvia amb la gent que més estimen.