Javi
Són les vuit del matí. Agafo la línia S2 a “Provença”. Dins del tren m’assec i, com sempre, calculo quanta gent està dins del seu mòbil i fora del món. Avui el 95% del vagó amb el nas dins el mòbil, connectats amb alguna cosa o alguna persona que potser està a mil kilòmetres de distància. Inspiro i escampo de nou la mirada pel vagó. Una mica més endavant, a l’altre cantó del passadís, descobreixo un noi ros de vint-i-llargs anys, amb unes rastes que li arriben fins a la cintura ,que recolza suaument el cap sobre l’espatlla d’un nen. Tots dos tenen els ulls tancats. Els meus ulls queden enganxats a l’escena, que desprèn un halo de pau i felicitat indicible, encara que, estranyament, ningú més del vagó sembla adonar-se'n.
Ben aviat se’m fa evident que aquest és el seu ritual de cada dia. El noi acompanya el nen al col·le i tots dos s’endormisquen al tren com dues ànimes pures, alienes a tot el que els envolta. Es tenen l’un a l’altre i no necessiten res més. Cada dia fan un forat en el temps, una bombolla que els pertany i que ens deixa tots els altres a fora. Amb els ulls tancats, el noi acarona suaument el braç del nen, amunt i avall, amunt i avall, molt a poc a poc i tan dolçament que em sembla sentir com el petit ronca. El nen duu unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts, que li fan els ulls encara més petits, el cabell curt i negre li neix prop de les celles i les seves mans de dits molsudets i turgents reposen sobre les seves cames.
Observo fascinada l’escena, l’aire del vagó s’ha fet tan prim que tots els altres viatgers han deixat de respirar, congelats en un moment infinit. Només nosaltres tres seguim respirant a càmera lenta. “Gràcia”.
Arribant a “Muntaner”, sento com el noi desperta el nen:
- Venga Javi, despierta - li diu fluixet a cau d’orella.
El Javi no es mou, segueix respirant plàcidament amb els ull tancats, sembla profundament adormit i el noi, espera. A l’estació de “Sarrià”, de sobte, el Javi obre els ulls i li diu ben fort, rient amb cara de murri:
- Ta-chan! Te he engañado, ¿eh?
El noi riu mentre, amb molta cura, comença a preparar-li l’anorac. El posa davant seu amb les mànigues cap per avall i deixa que el Javi faci entrar parsimoniosament un braç dins d’una màniga, i després l’altre. Aleshores li passa l’anorac per sobre el cap i l'hi desplega curosament per darrera l’esquena. Ja té en Javi ben abrigat.
- ¡Qué bien, ya estamos llegando a casa! – exclama el nen.
- ¡Pero qué dices, Javi!
És evident que en Javi li ha fet una altra broma i riuen tots dos mentre s’aixequen del seient i es posen prop de la porta, preparats per baixar. – Pròxima estació, “Peu del funicular”. En Javi encén una lot que duia a la butxaca per il.luminar el camí. S’obren les portes i baixen del tren, el nen amb la seva llanterna obre camí i el noi el segueix. A l’andana saluden a l’un i l’altre.
- ¡Hola!
- ¡Hola! - contesta el noi -. Di buenos días, Javi.
- Buenos días – diu en Javi amb poques ganes.
- Venga, parriba.
I enfilen les escales, una a una. El nen va molt a poc a poc, apuja un peu a l’escaló de dalt, apuja l’altre; apuja un peu, apuja l’altre, està grassonet i camina feixuc, es cansa.
- ¡No puedo más! – exclama, quan falten només dos graons per arribar a dalt.
- Sí que puedes, sí, ya estamos arriba. Venga - l’agafa amb suavitat per les espatlles i travessen junts la barrera de sortida.
Són els últims a passar, no tenen pressa, tots els altres ja han arribat al col·le.