EL PEIX AMB POTES
Un any després de l'inici de la pandèmia vaig començar a tenir somnis diferents. Girafes amb potes d'elefant, papallones amb ales de neu, o tortugues colossals nedant al costat de persones en un balneari. Tot tipus d'éssers que no havia vist mai se m'apareixien amb una definició espectacular. El meu subconscient no podia aguantar ni una hora més de restriccions i em va començar a portar a altres llocs.
Un dia de confinament comarcal, tornant en metro d'IKEA Badalona, amb una amiga vam fer broma que aquell era el viatge més llunyà que havíem fet mai juntes i que hauríem preferit el Machu Pichu.
Aquella mateixa nit vaig somniar que viatjàvem a Perú, llogàvem un cotxe i visitàvem els llocs més exuberants que he vist mai. I allà, en una mena de zoo amb una peixera gegant, va aparèixer El Peix: Un animal gegant amb cara de llobarro desmotivat, que tenia moltíssimes potes. En veure'l vam plorar de riure. Quin sentit tenia l'existència d'un peix amb potes? Ens va semblar totalment absurd.
Va ser en explicar el somni a la meva amiga el dia següent que em va dir que els peixos amb potes existien a la vida real. Es deien axolots, eren mexicans i s'assemblaven a una salamandra. Però no eren gegants, mesuraven uns 30 centímetres. Tampoc tenien moltes potes, ni cara de desmotivats. En tenien només 4 i més aviat feien cara de felicitat o es quedaven astorats mirant el món. Gens sorprenent.
Era una més de les espècies que quasi ens havíem carregat els humans. Es trobava en perill d'extinció en el seu hàbitat natural, però no en captiveri, perquè l'estaven estudiant des de feia més de 150 anys. Aquests animals podien regenerar una extremitat en poques setmanes però el que encara era més impactant era que podien reparar la seva mèdul·la espinal. Amb un genoma 10 vegades més gran que les persones, amb 32.000 milions de parells de bases d'ADN, aquest animal ens donava mil voltes als humans.
Avui és 17 de febrer de 2041. Fa exactament 20 anys del meu somni i gràcies a la investigació sobre el peix que em va fer riure mentre dormia, ara les persones que abans havien de quedar-se tota la vida en una cadira de rodes perquè s'havien danyat la medul·la espinal, ara poden caminar.
I encara una altra bona notícia: l'axolot ja no està en perill d'extinció. Quan finalment es va donar la importància que tenia a aquesta espècie, es va prioritzar la preservació del seu hàbitat i la població s'ha recuperat.
L'estiu passat vaig viatjar al llac Xochimilco a Mèxic, per veure'l en llibertat. Quan ja em pensava que no en veuria cap, un axolot va treure el cap a la superfície del llac. Ens vam mirar uns instants. Suficients per meravellar-me amb la seva presència de mil·lenis d'evolució.
En aquell moment em va venir una pregunta:
Què deu pensar aquest peix de nosaltres? L'ésser humà, l'animal més 'intel·ligent', capaç d'extingir-ne tants d'altres, per benefici econòmic o senzillament per indiferència.
I si... El féssim canviar d'opinió?