Transport Verd Celadont
Baixo corrents les escales. No és que arribi tard, ni tingui pressa. Però sempre he baixat corrents aquestes escales i crec que no deixaré de fer-ho. No sempre soc puntual i no sempre vaig amb aquesta calma. La gent em mira, em veu passar, fins i tot s’aparta quan veu baixar algú a tanta velocitat. Em cau algun comentari, algú em crida l’atenció com si esperessin un “perdó” i que m’aturés si el que fan és insultar-me. Jo ho sento, però sempre ho faig així.
Arribo a l’andana i sec en un dels bancs aquests de formigó fred. Al meu costat tinc gent, però hi ha molt més espai buit aquí que gent ocupant-lo. Al davant hi tinc les vies i als costats, els foscos túnels d’entrada i sortida dels trens a l’estació.
Busco a la meva motxilla i trec un llibre. És potser per això que sempre baixo corrents? Per aprofitar els pocs minuts que tinc d’espera, que realment no em deixen ni trobar la pàgina on era? És molt possible.
Em trec el cabell de davant de la cara i busco amb la mirada el paràgraf concret on em vaig quedar en la meva última lectura. Això ja em sona, això no sé si ho he llegit... aquí. Just aquesta va ser la meva última línia. M’intento posar còmode – o tot el còmode possible sobre aquesta pedra dura – per llençar-m’hi de cap, però la lectura se m’interromp quan arriba el vent, a través del túnel, que anuncia el tren.
El vagó frontal s’atura amb aquest moviment de fre tan característic. Als meus voltants veig que la gent ja s’aixeca i com les portes ja s’obren. Alguns entren, altres surten. Abandono aquell banc i entro just quan la llumeta sobre la porta comença a parpellejar. Dins del vagó no em dona temps a seure abans que la porta es tanqui i el terra comenci a vibrar. M’agafo perquè la inèrcia no se m’emporti i sec un cop el metro ja ha accelerat el que necessitava i es mou pel túnel fosc.
Em disposo a tornar a obrir el llibre, que ni he guardat ni he posat enlloc, segueix a les meves mans amb el polze entre dues pàgines. Hauré de tornar a trobar aquell paràgraf que volia començar.
Aixeco per un moment la mirada i veig, sorpresa, que l’home que tinc assegut davant meu té cap de granota. Sí. Un cap gran com de granota o gripau – ara no els sé distingir i no sé si importa, no? – en comptes de les faccions esperades d’una persona. Els ulls sortits als costats de la cara i la boca enorme. L’absència d’orelles i de pòmuls i el color verd mullat de la pell. Està assegut, no amb la millor postura del món, vestit amb una jaqueta color beix i una camisa a quadres. Llegeix el diari.
Què és això, estic somiant? Miro als voltants i em sorprèn veure que no és l’únic. La dona que tinc al costat, amb un abric massa calorós i mirant el telèfon també té el cap d’amfibi. Els dos joves, que veig parlant entre ells i rient al final del vagó, també tenen el mateix aspecte.
Què està passant, on soc? Tinc por – no sé si por, és més aviat una sensació que no sabria descriure – d’aixecar-me. De moment semblo ignorada. I, a part d’aquesta estranya visió, tot funciona amb normalitat. El tren es mou com s’ha de moure pel túnel on s’ha de moure. No sé si ja han anunciat la parada següent, però no tardarà.
Em miro a les finestres, que reflecteixen la meva imatge envoltada de la foscor del túnel. Jo segueixo essent qui he sigut sempre. Tinc les faccions humanes de sempre.
Inspiro i expiro profundament. No és que cregui que això canviï res, però deu ajudar a tranquil·litzar-me. D’acord, així que aquesta és la situació. Granotes. Crec que m’estic tornant boja.