Tac-tac-tac
Tac-tac-tac. Sonaven els raïls de les vies davall seu. L’avenç d’aquell metro era imparable, i amb cada “tac-tac-tac” es submergia un poc més dins una foscor que engolia la seva figura. Però no feia falta llum perquè fes bé la seva feina, coneixia aquell trajecte massa bé i, a més, era esperonat pel conductor, al qual hi tenia dipositat una confiança plena.
El dia a dia d’aquells vagons era el mateix de molts altres. Però, és cert i s’ha de dir, que aquell havia desenvolupat, diguéssim, una sensibilitat. Moltes vegades aquestes coses són males de dir, però segurament va ser alguna influència diferent de la resta de metros. Pensant-ho bé, segur que va ser això. No pot haver-hi cap altra explicació. De fet, em puc imaginar el que va passar. La línia habitual d’aquells vagons era una línia bastant divertida. Travessava de cantó a cantó la ciutat de Barcelona i la connectava amb municipis que feien frontera a cada costat. Algunes empreses, donat el gran volum de persones que l’empraven, varen decidir col·locar publicitat a tots els plafons de les andanes. Dentistes, gimnasos, ONGs i partits polítics. Aquell metro hi havia vist de tot. Però un dia va observar una composició de missatges publicitaris que el va fer prendre consciència d’una idea, i que va iniciar al seu torn una cascada d’emocions d’allò més inesperades.
La hipòtesi més raonable i de la qual es varen fer eco els mitjans anys després va ser la següent: de tota la publicitat i missatges que llegia cada dia el metro pel seu pas per les diferents estacions només era capaç de retenir-los a la seva processadora uns pocs segons. Però un dia va veure, per pura casualitat, dos missatges junts que el varen trasbalsar. En un anunci de dietètica hi deia en lletres ben grosses “escolta’t”, i en un altre anunci d’una agència de viatges es llegia amb lletres ben cridaneres “Tic-tac”. La coincidència havia de durar uns minuts, ja que el procediment dels operaris per canviar les parelles de plafons consistia a canviar primer una imatge i després l’altra. Cosa que feia que coincidissin aproximadament 5 minuts l’antiga i la nova. Aquesta impressió havia de ser definitiva per al nostre metro. La seva processadora, automàticament, va obeir l’“escolta’t” activant el micròfon del conductor (l’únic que tenia disponible), sentint el seu propi “Tac-tac-tac”. Heus aquí el problema. Va ser just quan sentia això que va llegir l’altre missatge “Tic-tac”, i no va poder evitar relacionar el soroll del seu mecanisme amb l’avenç imparable del temps. No va ser necessari perdre un ésser estimat ni llegir l’obra completa de Heidegger per entendre profundament la finitud de la vida.
Aquest fet feia que cada experiència quotidiana i cada esdeveniment inesperat tingués una ressonància diferent de la imaginació del metro. Feia que, per exemple, visqués cada entrada dins l’andana com a triomfal, com gaudint de la feina feta. La reducció de velocitat que, per norma, es produeix en l’aproximació a una nova aturada la vivia com un fet únic i irrepetible. Com l’atleta que just quan és a punt de travessar la línia de meta redueix lleugerament el seu ritme, com abandonant el seu cos a la inèrcia perquè finalitzi, elegant, la cursa. Sentia llàstima de les cares tristes dels passatgers i s’emocionava amb els nens i els seus ulls d’admiració cap a la seva potència. Ja se sap que hi ha coses que no es poden emmagatzemar amb uns i zeros, viure és l’única manera de trobar espurnes de vertadera comprensió. Tic-tac.