El meu camí

Abdeslam

Un dia vaig despertar i en obrir el mòbil tenia una trucada perduda del meu amic Hakim. Vaig anar a veure’l per veure què volia, i em va dir que havia decidit deixar-ho tot i marxar a Espanya. Li vaig preguntar per què volia marxar i em va dir que estava fart de treballar i aixecar-se cada dia per un sou tan baix. Em va convèncer. Marxaria amb ell. 


Arribà el dia del viatge. El cor em donava petits i ràpids batecs, estava nerviós. Li vaig donar un petó a la meva mare i una abraçada a la meva germana. Vaig agafar les maletes sense fer soroll i vaig marxar. Quan vaig arribar estava Hakim amb una moto vermella, estava gairebé nova, i tenia pinta de ser molt ràpida. El Hakim i jo ens vam abraçar, muntàrem a la moto i vam anar directes a la platja. Jo estava trist però alhora content. Amb els diners que aconseguiria treballant, podria millorar la situació econòmica de la meva família! 


Arribàrem a port on hi havia grans vaixells. Hakim em va dir quin era el nostre vaixell. Llavors vam anar corrents al vaixell, saltàrem i ens colàrem a sota del vaixell. Passàrem tot el viatge amagats, amb por que ens agafés el guàrdia del vaixell.  Per sort no ens van descobrir, i de sobte es va aturar el vaixell, i em va dir Hakim que ja havíem arribat al nostre destí. Vam esperar 40 minuts, perquè es buidés el vaixell i poder sortir. Al sortir del vaixell vam anar en silenci a l'exterior, i amb molt de sigil saltàrem la tanca. Al saltar, ens vam asseure en un banc, on tot estava en silenci i només s’escoltaven els ocellets.  


Estàvem a Barcelona. Aquí és on canviaran les nostres vides. Jo estava  molt emocionat, però confós al mateix temps. No sabia què faria ni on aniria.  Llavors Hakim em diu que té un familiar a Barcelona ​​i que podem quedar-nos a dormir a la casa del seu cosí, i quan despertem el seu cosí ens pot ensenyar la ciutat, i on podem aprendre l'idioma.  Em semblava un gran pla, així que ens vam posar a caminar fins que arribàrem a un lloc on posava TMB. 


TMB era un lloc ampli i hi havia molta gent, estava molt ple i les persones feien cua per poder entrar. Un guàrdia es va acostar, i ens va preguntar si portàvem tiquet per poder viatjar.  I ni Hakim ni jo sabíem l'idioma. Li parlem amb gestos, no sabem com però el guàrdia ens havia entès el que volíem dir-li. Llavors el guàrdia ens va donar dos tiquets, per poder viatjar. Entrem al  tren, hi havia molts seients però tots els seients estaven ocupats, així que ens quedem aixecats.


 Un grup  de 4 persones no paraven de mirar-nos i riure de nosaltres. La veritat és que en aquell moment em sentia una mica malament, perquè encara que no els entenia, sabia allò que estava passant. De sobte una noia que estava asseguda, es va aixecar i els va preguntar per què es reien de nosaltres, que les persones som lliures i no tenien dret de riure o insultar-los. Després d'aquelles crues paraules, ells van callar perquè en el fons sabien que aquesta noia tenia raó. Jo, amb l'única paraula que sabia en Català, em vaig acostar a ella i li vaig dir ‘gràcies’.  Van passar tres parades i ella havia de baixar. Es va acomiadar de mi amb dos petons a la galta, i em vaig posar vermell com un tomàquet. Jo després només pensava en l’Anna i que el meu futur era a Barcelona, al costat meu amic Hakim, desitjant tornar a veure la família i que la meva mare em veiés feliç.


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!