Direcció: èxit
Déu meu, no he començat i ja m’estic atabalant! Ja sé que he de ser positiva i pensar en l’oportunitat d’or que estic vivint, però no puc evitar atabalar-me. Exceptuant la pandèmia que estem vivint, la resta d’aspectes de la meva vida no van gens malament; tota la meva família està bé i s’estan vacunant, les meves amistats totes tenen feina i es troben bé de salut també i el meu xicot està fent un màster i està més feliç que mai. I JO ACABO DE TROBAR LA FEINA DELS MEUS SOMNIS! Si, primer he de fer el guió, però si els agrada, el poden adaptar per al teatre i m’han promès que podré estar-hi tot el temps que necessiti. Realment no sé ni com ha pogut passar. Bé, si ho sé; gràcies a la meva entrevista virtual que em vaig preparar tres hores abans amb la companyia. Però vull dir, vaig acabar els meus estudis l’any passat i com vaig poder, dins de les circumstàncies extraordinàries que ens ha tocat viure, i m’he passat tots aquests mesos buscant feina i llençant currículums a absolutament qualsevol oferta que veia, fos del meu camp o no. I, per sort, em van trucar de l’oferta que més il·lusió em feia. Potser m’ho mereixo, per cada un dels anys que m’ha tocat sacrificar sortir per centrar-me en els meus estudis.
Encara tinc parades per arribar a casa i compartir amb la meva família la bona notícia. Temps que puc utilitzar per pensar sobre què pot anar l’obra de teatre. Bé, el guió que pot acabar en obra de teatre. No vull fer-lo sobre la covid, perquè vull que la gent vagi al teatre a desconnectar i a gaudir, oblidant-se de tot i que tinguin una bona estona.
I si busco la inspiració en la gent del metro? Hi ha moltes persones diferents i segurament trobaré alguna ullada que em pugui servir per desenvolupar un guió sencer.
“Quina noia més maca!” penso quan veig una noia joveneta, segurament d’uns vint-i-cinc anys, que porta una americana llarga de color crema fins als genolls amb unes botes altes de color marró i deixa entreveure un vestit curt negre sota, i una cueta alta amb dos flocs que li cauen i li acaronen la cara.
- Perdona, t’està molestant? -em pregunta una dona. En veure que no entenia res, m’assenyala el nen que tinc assegut al costat, que no para de moure’s del seient -Adam, ja t’he dit que no et moguis tant.
- No, tranquil·la -li responc amb un somriure. No m’havia adonat que tenia un marrec d’uns tres o quatre anys al costat.
- Sempre li dic que tingui cura, però no sap estar-se quiet -continuava dient la dona. Tindria uns trenta-sis anys i semblava cansada. Potser havia anat de la feina a buscar al seu fill a l’escola, i portava el cabell recollit en una trossa molt despentinada.
- Tranquil·la -li torno a dir amb un somriure, mentre penso en com podria ser ella la protagonista de la meva obra.
Normalment els guions van sobre històries amb les quals les persones no sempre es poden identificar. I qui no podria identificar-se amb una mare soltera que treballa per poder donar al seu fill la millor infància possible i pugui pagar la vida d’adulta? Bé, i si no és així la seva vida, ja me l’he inventada jo. Però a vegades, necessitem veure històries quotidianes, més realistes i amb les quals puguis veure’t reflectida per poder veure que si aquella persona pot fer una cosa, tu també podràs.
Propera parada: Fontana
“La meva parada” penso, mentre somric perquè ja tinc la meva obra pensada. Ara només em falta escriure-la i que els agradi. Però ho aconseguiré.