La meva parada

Aelebea

El xiulet de les portes del metro em sona a indiferència, són més de les onze i no et sento entrar perquè et mous amb la cautela de qui camina amb els peus nus sobre terra bullint. I em bull. Em bull un batec que crepita com si ara el meu cor intentés fugir de l’interior de les meves entranyes. Respiro.


 A cada glopada d'aire el cor s'escapa més i s'accelera com ho fa el metro; primer subtil i cautelós, després ràpid i amb fervor deixant enrere la teva parada. Llavors succeeix, el cercle abans buit s'il·lumina de vermell palpitant al compàs de "propera parada.." m'abraces i no puc controlar aquesta emoció que emergeix des del meu interior descompost, surt des de dins i s'obre pas pel meu bust, escala fins a tu i es perd en la teva boca. 


 I ja no hi ha un batec incessant, ni em bombeja la sang a mil per hora, ni sento una foguera en el meu interior; només queda el buit d'un cor perdut entre la teva ombra i un punt vermell. Xiulet intermitent. Ja no hi ets, mai no hi vas ser.  Les portes es tanquen. M'imagino si tot això tornarà a ser real algun dia i no sols un record. Sospiro malencònica sota la meva mascareta. És la meva parada.


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!