Ella sempre hi és
Ja l'havia vist altres vegades.
La primera, al Funicular de Montjuïc, just en acabar la relació que creia definitiva a la meva vida. Era allà, lluminosa i riallera i, tota la tristesa i la ràbia van diluir-se per un instant i em va semblar tot es tornava més brillant, fins i tot jo.
Anys més tard, mentre arribava esbufegant a agafar el tramvia a Francesc Macià, per finalment pujar-hi, la vaig tornar a veure, potser més prima, però igual de brillant i solemne. Com sempre, jo, que soc una persona massa capficada en les meves coses, vaig desviar pensaments cap al meu pare, ingressat a Sant Pau, sense esperances de viure, amb neguit emocional. Vaig alçar la mirada, ja no la vaig trobar entre la gent, però vaig notar la seva escalfor aquell i cada dia difícil que va venir.
Malgrat recordar-me d'ella, no la vaig tornar a veure, tot i que sovint recordava la seva presència, m'escalfava amb la llum del seu somriure i amb aquell punt de neguit de saber que existia, però no la veia.
Aleshores va arribar una altra ella, la pandèmia,que ens ha posat l'ai al cor, ens ha trastocat i ens ha fet canviar un munt de coses, com fer bo que ja no et puguis abraçar o que els ulls siguin tot el que la mascareta oculta, l'angoixa, la por.
Ens van confinar a casa, uns amb més recursos emocionals que altres, però jo, com a col·lectiu essencial, anava cada dia amb transport públic,i va ser una experiència molt dura de pair: la ciutat buida, els vagons del metro buits, les andanes, els carrers, la vida, el tot. Buit.
Els pocs que hi anàvem ens vèiem neguitosos, defugint mirades, mascareta, gel per a tot i a tota hora...era ja primavera, però semblava un hivern de terres llunyanes, fred, gris i trist, i així ens sentíem tots, fins i tot deixant de seguir notícies i deixant d'obrir finestres que no semblaven voler deixar passar l'aire.
Però un dia, a la línia 5 del metro, a Verdaguer, la vaig tornar a veure de nou.
Era al final del comboi, d'aquells més moderns que sols veure a la línia 3, sense separació entre els vagons, al final, o al principi segons com, lluny de mi, però somrient més lluminosa que mai, sense mascareta, generant escalfor. I els sis o set que hi eren, no la veien, no la sentien, eren transparents.
M'hi vaig atansar, sentint, a cada passa, quelcom fort a dins meu. Romania dreta, sense semblar incòmoda per infringir la norma, a cada passa més brillant i bonica. Em feia recordar els estius a la Barceloneta, les abraçades amb els nebots, el cafè amb els companys de feina, les fulles dels arbres caient, fins i tot els dies de pluja veient la pluja mentre anava en bus, creient que ho podia fer tot i que allò de la pandèmia passaria, malgrat tot el mal que feia cada dia: les morts, les pèrdues, les mancances.
Quan la vaig tenir al davant, em va allargar el braç amb la mà quasi tocant-me el pit i vaig sentir tota la seva llum i l'alegria continguda dins meu, aquella sensació de joia que vaig sentir no era comparable a cap altre sentiment anterior, o potser sí: quan creia que sempre hi ha alguna altra persona per nosaltres, quan la mort és la llibertat a l'esclavitud d'un cos malalt, mantenir-se serenament davant situacions extremes, a l'espera de temps millors sense mascareta ni distància social, amb mil abraçades i somriures i alegria.
-No tornis a desaparèixer -li vaig dir
-Jo sempre hi soc -va contestar -. Encara que no m'hi vegis, sempre hi soc, a tot arreu, dins teu.
I vaig somriure, perquè era veritat.
Perque ella, l'esperança, sempre hi és.