Trenta-cinc minuts
Trenta-cinc minuts. Són els minuts que passava cada matí amb tu. Te'n ecordes? Tots aquells dies, durant tres mesos, estàvem junts. Aprenia tantes coses aquells minuts. Ho trobo a faltar.
Recordo el primer dia, que jo no et prestava gaire atenció, sinó que en prestava al mòbil. Se'm va fer tan llarg el viatge. Fins que vaig deixar el mòbil de costat per mirar per la finestra i per mirar dins teu, és a dir, al voltant meu. Tantes vides diferents, tants edificis que sempre feien que se'm remogués l'ànima de tan macos que són i fan que senti tan meva aquesta ciutat. Tantes històries d'amor que a penes duraven tres segons perquè nosaltres només passàvem de llarg. Tantes emocions observades en tan pocs minuts. Tantes vides i tantes històries en tan poc espai. Observant tota l'estona, tant a dins com a fora. Ja m'entens, com jo sempre hi ha hagut moltes persones, és el més maco, poder compartir-te. Però no tothom ho veia com jo, altres, només miraven el seu telèfon (com jo el primer dia) i no aprofitaven per veure tot el que jo veia en aquells trenta-cinc minuts.
Ai, la meva ciutat, com m'agrada. Gràcies a tu, més persones com jo poden creuar-la.
Ara potser ja no passo 35 minuts amb tu, però sí que hi acabo passant en algun moment del dia, ja que m'has de portar tu a quasi tot arreu. Deu, vint, cinc, no m'importen els minuts, sinó els nous recorreguts i les petites històries que hi ha durant ells.