La dona a la recerca de sentit

lluminària123

Fins que va entrar aquell senyor de corbata, m’enlluernava el goig de viatjar de nou en Bus amb la meva estimada. Què hi feia, aquest jugador, pujant a un Bus? Acostumaven a anar en taxi o en cotxe propi.


Jo m’abstreia en els meus pensaments: “Després de tant de temps en quarantena, sento tanta gratitud, aprecio tant la ciutat… Els arbres renovant les seves fulles, la miríada d’edificis, façanes… el món passa davant dels nostres ulls com una marquesina mentre estem sotmesos a aquesta velocitat compartida, amb altres ciutadans i ciutadanes, en aquest petit vestíbul en moviment que és el Bus articulat. Havia oblidat que Barcelona tenia aquestes dimensions, les illes de l’Eixample són més grans del que recordava. I la Diagonal! Un punt de fuga per on es pon el sol,  com si la ciutat fos infinita, entre milions de vides com la nostra. I poder gaudir d’aquesta llibertat en companyia de la meva estimada, compartint l’experiència de la nostra única realitat, una realitat tan indubtablement nostra, inequívocament real…”


“-Disculpi, que em podria deixar seure? Vaig una mica coix.” li va preguntar el senyor de corbata a la meva estimada.


“-Ja li deixo jo.” vaig dir, oferint-li el meu seient.


“-Gràcies.”


Ens estava dirigint la paraula un jugador? Ell ho sabia, indubtablement ho sabia. Tots els jugadors ho saben, poden veure les nostres identitats. La meva estimada i jo ens vam mirar amb sorpresa. 


“-Un bonic dia, no troben?” -va tornar a dir el senyor.


La meva estimada s’estava posant tensa al seu costat.


“-Si, la primavera és molt bonica” -vaig atrevir-me a respondre.


Què significava, això? Ens havien enxampat? Ens estaven posant a prova? Podien saber, del nostre despertar?


Fent el tram entre Monumental i Passeig Sant Joan, després del que van semblar tres-centes parades en un silenci tens, on els segons bullien, i amb tots els codis de la nostra genètica de supervivència animal en alerta, el senyor va tornar a parlar: 


“-Jo baixo aqui. Gràcies pel seient, gaudeixin de la tarda.” I va sortir del bus. Seient jo un altre cop al seu costat, la meva estimada em va dir:


“-Creus que se’ns ha notat, que ho sabíem?”


“-No ho crec, estimada… Sigui com sigui, no hi podem fer massa…”


Estem tots i totes atrapats aquí, som esclaus. Ens van donar la vida per a poblar aquesta realitat que les persones de corbata utilitzen per a no sabem què, on van entrant, i observen, o gaudeixen d’una vida sense frens. És el seu videojoc? És tot un experiment? Suposo que no estava previst que els personatges no jugadors, com la meva estimada i jo, descobríssim la veritat. La majoria de personatges no jugadors no ho saben, creient-se tan protagonistes com els homes de corbata, sent simples titelles al comandament d’una gran simulació, d’un gran sistema que les condueix d'aquí cap allà. Perquè, acceptem-ho, la meva estimada i jo som humils criatures, la nostra naturalesa és intrínseca a aquesta simulació i no tenim cap substrat fora d’ella. No podem escapar. Amb quin cos? Però tampoc ho necessitem, l’experiència per a nosaltres és real, ella és real, jo soc real. La meva llibertat interior, la meva identitat de dona, la meva capacitat d’estimar i de gaudir de l’amor. Mentre tingui la possibilitat de gaudir d’una tarda com aquella, asseguda al Bus veient els plataners passar un rere l’altre, amb els raigs de sol jugant amb els seus cabells… tant se val si soc una simulació; tinc la llibertat de decidir com enfrontar-me als esdeveniments, i cap programador serà capaç de treure-me-la.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!