El passatger de la línia 47
Soc fotògrafa freelance, m’agrada viatjar, conèixer altres països, altres cultures i, sobretot, la seva gent.
La pandèmia ens va separar de les persones estimades i també ens va treure, la nostra quotidianitat.
Tres mesos tancada a casa donen per a pensar molt, i ja que no puc fer tot el que feia abans, he reinventat la meva rutina.
Cada dia agafo la meva càmera, trio a l’atzar una línia d’autobús, i em dedico a gaudir i a captar imatges d’aquesta meravellosa ciutat, que és Barcelona.
Avui toca la línia 47 que va fins al Passeig Marítim. És d’hora. Em fixo en la gent que puja a l’autobús, uns miren el mòbil, altres escolten música... cadascú amb les seves coses, és com un petit món, on tothom té cabuda i on cap persona queda exclosa. Distreta amb els meus pensaments, el so de la rampa em torna a la realitat. Puja alguna persona.
Davant del meu seient s’asseu un noi. El truquen, s’identifica: “Soc el Dr. Vicens”, i penso: “segur que baixa al final de la línia, deu treballar a l’Hospital del Mar”. Tot d’una, treu un full d’una carpeta verda i quan l’autobús arriba a la parada de Llúria-Urquinaona, apropa el full a la finestra només durant el temps que dura l’aturada. Com que no sé que hi ha al full i perquè el posa a la finestra, se m’acut fer una foto al carrer sense saber ben bé perquè.
Al vespre, revisant el material per a un reportatge que m’ha encarregat una empresa de publicitat, em trobo amb la foto que he fet aquest matí des de l’autobús, l’amplio, i a l’edifici al costat de la parada veig al primer pis una persona amb alguna cosa a les mans.
Dutxa, cafè, càmera, i cap a l’autobús. Avui, però, decideixo llevar-me més aviat i ser a la parada Llúria-Urquinaona, a veure si puc esbrinar alguna cosa més de tot això.
Arribo deu minuts abans que passi l’autobús, i mentre espero començo a pensar que potser no hi ha res d’especial en què una persona posi un full a una finestra, potser volia veure alguna cosa a contrallum, però vet aquí que arriba l’autobús. Veig al noi, el Dr. Vicens, com posa el full a la finestra i, per fi, puc llegir el que hi diu: “T’estimo, mare. Me’n vaig a treballar”. Automàticament, em giro cap l’edifici que tinc darrere i al primer pis veig una dona amb un altre full que hi posa: “Jo també t’estimo, fill”.
Certament, la pandèmia ens ha tret tot allò que és important per a nosaltres, però el que mai no ens traurà, és l’esperança. L’esperança que cada dia surti el sol i que puguem començar de nou.