El viatge de totes

RRiN

"Tancant portes". Avanço prudentment aquelles que acaben d'abandonar-me, embolcallo zelosament les que en mi han confiat... Anuncis, mapes, pantalles, retrovisor... Deixo enrere l'univers del bullici, les olors i la llum i m'endinso en el de la quietud, la humitat i la foscor. Vies, travesses, balast... Accelero el ritme, m'inclino per agafar la volta... Línia recta, avanço vellutadament... Grafits, cables... El meu so esdevé més agut i esmorteït... L'aire se m'escola per les escletxes del sostre i em fa agradables pessigolles... La velocitat m'estira les espines i les molles dels vagons i m'envaeix una sensació d'immens plaer... S'acaba. Em xerriquen les rodes, deixo anar discretes guspires... Un rectangle il·luminat passa intermitent en sentit contrari... "Propera estació: Guinardó-Hospital de Sant Pau"...Torno a l'exterior momentàniament i descanso uns breus instants...


Baixen amb compte. Tenen diferent edat, aspecte, mobilitat i creences però comparteixen una mateixa esperança. Totes volen rebre bones notícies i volen abraçar aquelles persones que estimen. Ara per fi és diferent... Aquells dies quan estava tan sol, tan buit... era tot tan estrany! Em sentia orgullós perquè era "essencial" però tenia tanta por... La mateixa por de no saber què passaria que aquelles a qui duia fins a l'hospital, però abrigar-me de coratge... La mateixa angoixa de no saber què havia de fer, però intentar ajudar amb totes les meves forces... La mateixa tristesa de veure tanta soledat i patiment, però dibuixar un somriure darrere tantes proteccions per intentar alleugerir el dolor...


En certa manera, elles fan el recorregut invers al meu, però molt més lentament...A poc a poc estan sortint de la penombra per entrar de nou a la claror. Però els costa perquè el seu camí no és recte i conegut...  i no estan avesades a moure's a les palpentes... No poden badar...  Han de seguir vigilant en tot moment... "És obligatori l'ús de mascareta al transport públic. " Entenc que per a elles ha de ser difícil...  I lamentablement algunes estan tan preocupades amb el destí, que es perden l'aprenentatge del viatge. Sembla com si només poguessin entendre el que tenen davant... Si jo els pogués parlar, els diria que miressin més enllà... Tan privilegiades com són, podent-se moure en llibertat gràcies a mi i d'altres com jo, però de vegades semblen més esclaves que nosaltres... quina contradicció! Els recomanaria que ho sentissin tot, que es deixessin envair per tots els aromes, totes les veus, totes les carícies...  Els faria adonar que gràcies a l'art ara tenen l'oportunitat de desplaçar-se en el temps, comprendre altres vides, bategar amb diverses cultures, experimentar múltiples universos... I insistiria perquè tinguessin ben present que la vida és un instant comú amb altres viatgeres d'un mateix tren... I que resulta molt més enriquidora si es comparteixen les experiències i tothom s'ajuda durant el trajecte... Tinc fe que algunes han après la lliçó... Llàstima que n'hi hagi tantes que no han tingut aquesta oportunitat perquè han marxat massa aviat... Les trobo molt a faltar... però ves a saber, potser les retrobaré a la següent estació, qui sap a on...

T'ha agradat? Pots compartir-lo!