T-Cau

mar

Tanco els ulls i s'apaguen els llums. Puja pel cable blanc que m'entra a les orelles i se m'endinsa despertant-me les neurones fins a arribar a l'estómac. I quan el prem fort i punyentment, em cauen les llàgrimes. Gotetes de vida que m’escapen els ulls i s'acumulen sota una mascareta que hauré de llençar al arribar a casa. Quina vergonya obrir-los ara, els ulls.


Llum molt blanca davant d'un fons negre que de seguida es torna marró i amb bancs i amb una ratlla blava gruixuda a dalt. Encara no és la meva.


La taca lila que tinc al costat em mira amb cara de preocupació. Em fa un mig somriure i, a sota veu, em pregunta si estic bé. Jo li torno el somriure i li dic que no pateixi, que només ploro per la música. Perquè aquesta cançó que escolto és preciosa i parla de mi com si qui la va escriure em conegués. Com si fos la persona que més em coneix i em sabés totes les virtuts i totes les maldats. Tots els meus secrets i els records que atresoro, els meus retrets i remordiments. Com si sabés que carrego sobre una espatlla el pes de saber que no faig mai prou pel món i sobre l'altra el de sentir que el món no ha fet ni farà mai prou per mi.


Jo li torno el somriure i li dic que no pateixi, que només ploro per la música.


Fa una cara estranyada i torna a centrar la vista en el quadrant de dalt de tot del llibret de sudokus que té a les mans. M'escampo les llàgrimes dels ulls i la boira de la ment, em poso el foulard i em preparo per baixar. M'acosto a la porta. Ja no la toco mai perquè sempre s'obre sola. M'entristeix pensar que els infants d'avui en dia s'estan perdent l'experiència inigualable de pitjar el botó de la porta del metro. Sacsejo el cap per espolsar-me’n les cabòries. Problemes del primer món, penso, mig rient-me de mi mateixa. I, tot i així, aquest petit detall m'entristeix i em pesa durant el minut i mig que trigo a arribar al cau.


És dissabte i toca agafar el termòmetre, el gel hidroalcohòlic, fulls de paper, el berenar, l'estoig, saludar-te de pressa amb un amic, abraçar-ne com pots  un altre, creuar una mirada còmplice amb les tres o quatre que hi ha a l'altra punta, repassar de pressa l'horari amb les teves cocaps i sortir a trobar les setze llops (avui venen totes) que dissabte rere dissabte intenteu que creixin i creïn una xarxa de cures que els faci companyia i els pugui servir de suport quan tot els falli i els seu món caigui a trossos i que aprenguin les unes de les altres i es facin grans. I, aquí, qui més n’aprèn, en el fons, ets tu.


I ara, consell. Feia des de l'octubre que no en fèiem en rotllana. El toc de queda, el lleure virtual. No ha estat fàcil, aquest any. Avui s'havien de prendre decisions i, com que no en sabem gaire, ens hem allargat. I després ens quedem una estona parlant perquè, per molt que ens agradi dormir, també ens agradar tenir-nos cura i, amb els ritmes que portem, una cosa quasi bé sempre ha de ser a canvi de l'altra.


A dos quarts de tres del matí ja no passen metros, el NitBus triga mitja hora i fins a Hospi no hi ha Bicing. No fa fred però és fosc. Em poso els auriculars per intentar espantar el neguit que em neix a l'estómac quan camino sola tan tard cap a casa. Torno a posar aquella cançó d'abans. Aquella que em fa plorar.


Camino camino camino. Arribo a la porta. Guapa! Imbècil! Ploro d'impotència. Homes de merda. Pipi i dents. Trec 15 cèntims de la butxaca. 11,35€ per una T-10 és una burrada. M'és igual si ara li diuen T-Casual. M'estiro al llit. Acluco els ulls. Joder, és que és caríssim.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!