La porta del davant
LA PORTA DEL DAVANT
La ciutat era trista i no gaire maca, però a ella li agradava. Amb el seu germà travessaven els carrers plens de fang del barri on vivien i agafaven l'autobús que els portava cada matí a l'escola del centre on anaven. El camí era angoixant i no parava de donar voltes al panorama que s'hi trobaria. Només d'imaginar-se allà dins, barrejada i ofegada entre la gent ,se li tallava la respiració. En aquella època els autobusos anaven sempre plens, la gent penjada dels agafadors i l'autobús amb les portes obertes, sense cap mena de seguretat.
Feia fred i plovia. La gent de la immensa cua que esperava l'autobús s'arraulia com podia sota la petita marquesina de la parada. El cor li anava a cent per hora.
- Quanta gent! I a més està plovent -va mig mormolar, amb l'esperança que el seu germà no l'hagués sentit i li etzibés un dels seus comentaris sarcàstics. No podia respirar, no veia les finestres i arribar al costat de la porta de sortida era gairebé impossible. Pensar que no podria baixar a la parada que tocava era una por més afegida. Si com a mínim hi hagués el tiet al volant de l'autobús, pensava amoïnada. Ell sempre els deixava entrar per la porta del davant!
Però un dia el tiet no va arribar, i ja no ho va fer mai més. Ara ja mai més no s'obriria la porta del davant. Les pors i les angoixes van tornar amb força més endavant, quan ja convertida en una jove independent, agafava el metro i veia com el vagó s'enfilava cap aquell forat negre que l'engolia. Llavors esperava inútilment veure el tiet per poder pujar pel davant.
Ara ja és una dona adulta i relativament gran, les circumstàncies de la vida l'han portat a ser acompanyant del seu marit amb cadira de rodes. Malgrat el patiment per les aglomeracions, els ascensors o les estacions adaptades, pensa com és de diferent la seva situació. Les portes s'obre fàcilment i es tanquen sense problemes, les reduccions econòmiques per a les persones amb mobilitat reduïda són acceptables, però principalment la seguretat i el compromís amb aquest col·lectiu ha millorat tan notablement que ja no necessita el tiet perquè qualsevol porta sigui accessible