Sortir del cau
Estava tan emocionada que no el vaig veure fins a tenir-lo al davant, assegut dins el vagó de metro. L’Eduard ... A pesar de la mascareta el podia reconèixer, aquells ulls grisos no eren fàcils d’oblidar. Concentrat en el seu llibre, no va advertir la meva presència. De seguida hi vaig caure, és clar! Glòries, vuit del matí, l’hora en què el meu ex agafava el metro per anar a la feina.
Puntual com un rellotge, des del primer dia en què ens vam conèixer a una cafeteria del centre. L’Eduard era una persona organitzada i seriosa, molt segur de si mateix, sempre amb la paraula correcta i la solució a tots els problemes. Suposo que això em va atrapar, el fet de trobar una persona que posés ordre en el meu caos. També hi va ajudar que estigués com un tren, segur.
A poc a poc em vaig anar adonant que aquella perfecció amagava una tendència obsessiva a tenir-ho tot sota control. I jo necessitava una mica d’improvisació a la meva vida. De tant en tant, sortir de festa sense saber on anar, anar de viatge sense planificar-ho tot, quedar amb uns amics sobre la marxa ...
Sense cap motiu concret, cada dia em sentia més angoixada, fins que vaig decidir trencar la relació, divuit mesos després.
La ruptura va ser difícil, jo me l’estimava, malgrat tot. A ell el va agafar per sorpresa, primer es va a posar a plorar sense consol i després em va engegar un seguit de retrets, cadascun pitjor que l’anterior.
Una setmana després, quan encara no havia pogut començar a gaudir de la meva vida de soltera, arribava la notícia d’una pandèmia global.
Havia estat molt dur no veure els amics, no poder abraçar la família, ni tan sols en el meu trentè aniversari. Massa estona sola a casa, massa temps per donar voltes a les coses ... m’havia arribat a plantejar si deixar l’Eduard havia estat una bona decisió.
Allí estava, davant meu, llegint un llibre, segurament una novel·la negra, el seu gènere preferit. Li agradava treure’n l’entrellat abans que el protagonista, encara que segons la meva opinió allò li treia tota la gràcia. En qualsevol moment aixecaria la vista i em veuria. I no tenia cap ganes de parlar-hi.
A càmera lenta, vaig observar com tancava el llibre, el guardava a la motxilla i aixecava els ulls, fins a creuar les nostres mirades. La manca d’expressió en la seva cara em va sobtar, fins que em vaig adonar que aquell home potser era l’ex d’algú altre, però no el meu. Se’m va escapar el riure. “Sort de la mascareta, sinó algú em prendria per boja”, vaig pensar.
El metro va arribar a Plaça Espanya. Vaig pujar les escales de sortida, encara amb un somriure. L’aire fresc del matí em va sacsejar, sentia que deixava enrere un cau resclosit on havia estat tancada molt de temps. Els rètols indicaven el camí cap al punt de vacunació. Potser aquests mesos de pandèmia haurien servit per alguna cosa, havia oblidat al meu ex fins al punt de confondre’l amb algú altre.