Records d'un bon amic

tvicengo

Recordo que encara estàvem dins l’estat d’alarma quan el vàrem anar a buscar amb el 47. No és que ell mai no hagués agafat abans un bus, ni de bon tros, però si que és cert que aquell dia, d’alguna manera, començava de nou la seva vida; aquell dia escrivia un punt i a part.


A la Núria i a mi se’ns va fer una mica estrany, tot plegat, el fet d’acollir el Miquel. Tots tres empreníem un camí ple de reptes, i si bé és cert que no trigaria gaire a independitzar-se, a llençar-se novament a la carretera i aventurar-se a viure, amb tot, la seva estada a casa encara seria un nou capítol per descobrir, dins d’una època ja de per si estranya.


El Miquel era molt intel·ligent. De fet sempre ho havia estat. Per descomptat sabia llegir i escriure, i jo mateix li feia algunes classes. Tenia una set immensa d’aprenentatge i el seu esforç mai s’esgotava. Es per això que ens vam fer ràpidament amics. Malgrat que venia d’un lloc sense ambicions, quan va arribar a casa li van canviar els ulls. Va començar per clàssics, però el que el captivava realment eren els llibres d’història de l’art. El Miquel mai n’havia estudiat, d’art, però hi trobava alguna cosa que el cridava.


No tot era bufar i fer ampolles, però. Hi havia dies difícils, en què el Miquel s’enfonsava en el que eren ressons d’una vida passada, d’una identitat que, tot i quedar relegada, encara formava part d’ell mateix. Eren moments complicats per a tots, que combinats amb les onades de la pandèmia ens feien decaure els ànims.


Moltes nits ens reuníem al voltant de la taula del menjador i parlàvem, unes vegades d’art, altres de la vida, mentre jugàvem als jocs de cartes que el Miquel ens ensenyava i que havia après amb els anys. Sovint ens explicava les seves vivències al centre d’on venia, i com havia estat de dura la vida sense cap persona que li donés un suport proper i familiar, sobretot quan la pandèmia va arribar i ens vam haver de tancar tots. En aquells moments necessitava un escalf que trobava a faltar des de sempre. Tot i així, del que més parlava el Miquel era d’art. Les oportunitats havien tombat les seves expectatives molts cops, però ara es veia amb força per tornar a començar. Solia dir que la nostra arribada a la seva vida era tot un canvi de paradigma.


A poc a poc vèiem com el Miquel s’anava construint a si mateix, com tornava a sentir-se algú, al mateix temps que, a poc a poc, la pandèmia anava cessant, molt lentament, de la mateixa manera en què un brou triga a coure’s. Per sort, la paciència i la consistència eren virtut de tots a casa, i el Miquel se’n sortia de tot el que es proposava; es convertia en tot un home.


Avui, la pandèmia ja s’ha acabat. Després d’un any sense veure’ns, visitaré el meu amic Miquel a la Facultat de Belles Arts, on estudia. Em trobo a la Línia 3, a punt de baixar a Zona Universitària. Són insuperables les ganes de retrobar-me amb ell i tornar a parlar de tot plegat, de com ens vam conèixer, de la seva vida i com el vam acollir a casa, el Miquel, un jove de 23 anys, no només sense sostre, sinó també sense expectatives, que avui pot dir tot el contrari.


Abans de tot, però, ens abraçarem.


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!