Les línies del destí
El cap d'estació va penjar el telèfon bruscament i va descarregar un cop de puny sobre la taula. Es va passar la mà pels cabells i va mirar, desesperançat, la resta de persones aplegades al despatx habilitat improvisadament com a centre d'operacions per gestionar la crisi.
—No hi ha res a fer —va anunciar—. El Vàndal ha neutralitzat els sistemes de seguretat. Els seus homes controlen les estacions i amenacen la vida dels passatgers si prenem mesures. Té el control total dels Transports Metropolitans: les Línies del destí són a les seves mans.
Un silenci angoixant va glaçar la sala. Era qüestió de minuts que el Vàndal arribés a l'Oracle, el centre neuràlgic dels Transports Metropolitans. Una xarxa formada per onze línies que diàriament permetien a milers de ciutadans crear els seus destins, triar entre les infinites realitats possibles que convivien alhora. Futurs latents que es concretaven o es descartaven quan el passatger triava una línia, decidia un transbordament i baixava a una parada.
Assegurar el lliure albir dels passatgers era crucial, com també ho era mantenir la imparcialitat de les Línies del destí perquè res ni ningú interferís en les pròpies decisions. El guardià neutral, qui mantenia les línies lliures de judicis i manipulacions, era l'Oracle. Un ens la natura del qual era tan nebulosa com el temps que feia que dirigia la xarxa de transports. Ningú no l'havia vist mai i s'especulava sobre si era humà, un androide, un extraterrestre o un camp d'energia.
El Vàndal va arribar, per fi, a l'estació fantasma on es trobava l'Oracle. Va avançar fins al centre de l'andana forçant un pas decidit i arrogant, que no aconseguia dissimular el seu desconcert en no trobar-hi res, ni ningú.
—Arribes just a temps —va ressonar la veu andrògina de l'Oracle—. T'esperava.
El Vàndal va observar el seu voltant buscant el punt d'origen d'aquell so. No el va trobar, així que va respondre adreçant-se a les vies que es perdien en el fosc túnel, que no portava enlloc.
—Com sabies que vindria?
—Era qüestió de temps. La xarxa de transports no està completa, falten les línies que aportarà l'energia de revolta que et motiva.
—No sé de què em parles. Jo vull poder sobre les persones, controlar els seus destins per crear el meu, destruir allò que no m'agrada.
—D'això és del que et parlo, Vàndal. La vida és feta de polaritats: la llum es troba en la foscor, la fortuna neix de l'infortuni, el desig de llibertat s'enforteix per l'opressió.
—Vols que aporti agressivitat, control i mort a la teva xarxa? —se'n va riure el Vàndal.
—Hi aportaràs equilibri. El destí ofereix opcions, no predetermina accions; cadascú materialitza allò que vol viure i la manera com vol fer-ho. El que tu vius com a agressivitat, d'altres ho transformaran en força d'acció. On tu hi veus control, per d'altres serà estabilitat en temps de deriva. Del que tu en dius mort, algú altre en dirà renovació. I aquest és el teu destí, tu mateix has triat integrar-te a la xarxa. Per què, sinó, has arribat fins aquí?
El Vàndal, fatigat de cop i volta, es va rendir davant la veritat aclaparadora que l'Oracle li presentava. Totes les decisions de la seva vida l'havien portat a aquell moment. Era el destí que havia escollit, tria rere tria. Ell també cercava l'equilibri. Va assentir lentament i va baixar a les vies en direcció a la resplendor que havia aparegut al fons del túnel. Una brillantor que es feia més intensa a mesura que el Vàndal s'hi apropava, lentament, fins a fondre-s'hi.