El relat per al concurs
Ja ho sé: si vull presentar un relat al Concurs de TMB és massa suat si començo a escriure la narració amb un "Baixo a l’estació de metro tal, pujo al tren que arriba just quan trepitjo l’andana", i llavors, com aquell que res, posar-me a repassar com un desesperat les parades de, per exemple, la Línia Vermella; o si la inicio amb un "Pujo a aquell bus que em porta al parc on m’agrada passejar els diumenges, ara que cada vegada hi ha menys restriccions per la Covid, i podem fer una mica més el que ens dona la gana."
Però va, no. Com que tot això ja està vist, no ho faré.
Ara, però, què explico? Per exemple, un conte fantàstic, en el qual el metro surt del túnel, i de cop i volta circula pel mig d’un prat verd amb flors de tots colors, i s’embala més i més, i s’enlaira i... Ui, no, para, para.
És que, a veure, a mi m’agradaria explicar una història real, amb cap i peus, com quan havien d’operar la mare del cor, que baixàvem a Barcelona amb els FGC fins a Provença, enllaçàvem amb l’estació de Diagonal per la passera mecànica, preníem cafè a la botiga de la noia que s’assembla a la Jennifer Aniston, pujàvem al metro, a la primera parada ens plantàvem a l’Hospital Clínic i pam, ja érem al costat de la mare.
En aquell breu trajecte, era inevitable pensar en aquella envejable novel·la del Ramon Solsona, Línia Blava, que era un entramat d’històries enllaçades amb la seqüència de les estacions que formen la Línia Cinc. I dic envejable perquè la veritat és que m’hauria agradat escriure-la jo, aquella novel·la. O una de semblant. I és que, ara que ho penso, si jo tingués tanta traça a escriure com aquest escriptor, segur que sabria la manera d’enganxar el lector i conduir-lo al final del relat sense que se li acudís aixecar els ulls del text.
Vejam: potser podria esprémer l’argument de la intervenció de la mare, i explicar com va anar l’hospitalització i l’operació, bo i esquivant el coronavirus pels pèls, i que va acabar la recuperació a casa, ja amb el confinament.
O potser podria explorar la vida de la noia de la cafeteria. És que mira que és guapa, aquella noia de la cafeteria de Diagonal! Ben mirat, no s’assembla gaire a l’Aniston, però és que un dia la vaig veure parlant amb un noi que tenia una retirada al Brad Pitt, vaig associar els personatges i em vaig muntar aquesta pel·lícula d’amor a la Línia Blava.
No sé si vaig bé, per aquí.
Jo, el que vull explicar és que tan important és el lloc on vas com la manera d’arribar-hi. La grandesa del viatge.
Quan vaig portar el meu fill per primer cop al Camp del Barça vam pujar a la línia Verda a Sants Estació i jo, pare orgullós, li vaig explicar que és el mateix que faig cada dia per anar a la feina, que baixaríem a Palau Reial, enfilaríem un carrer que passa entre les facultats, i de seguida arribaríem a l’estadi.
I sort que aquell partit el vam guanyar, perquè jo no sé com m’hauria quedat si el Barça arriba a perdre el primer partit que veia l’Arnau a l’estadi.
I la tornada, amb el metro atapeït de seguidors. I vam arribar a Sants i vam agafar el tren cap a Terrassa, que mira que això ho he fet un munt de vegades, però aquesta va ser especial.
És que jo sé que l’Arnau recordarà sempre que la primera vegada que va anar al Camp del Barça -aquell somni fet realitat-, hi va anar amb mi, i que hi vam arribar en metro.
I és que anar en metro és la cosa més rutinària, però per a nosaltres, aquell dia, va ser excepcional i ho guardarem al cor. Ben endins.