Tarda al 24
M’he quedat adormida al metro i he tornat a somiar-te.
Aquesta vegada t’he trobat prenent alguna cosa a la teva taverna preferida, aquella tocant a la universitat, on vas quedar per primer cop amb la mare. Has deixat que t’abraci, que et toqui i que et digui que em fas falta. Que em queixi i pregunti al buit el perquè; per què tu, que sempre vas cuidar-te, que mai vas fer mal a ningú, que sempre estaves disposat ajudar a tothom. Per què vas marxar de cop, quan més estaves gaudint de la vida.
Amb aquell somriure teu de nen entremaliat m’has acariciat el cabell d’aquella manera tan teva, i m’has dit que no em preocupi, que estàs bé, que sempre seràs al meu costat. I que estimi. Que estimi tant o més com tu vas estimar la teva linda mancheguita.
Vols fer una volta?
Sortint has girat cap a la dreta i t’has quedat mirant la universitat.
Aquí vaig veure per primer cop la teva mare. Jo anava a casa d’uns amics, quan vaig veure molta gent pels voltants de la universitat. Vaig entrar per veure què passava, i allà estava ella, asseguda sobre una maleta enorme escoltant molt concentrada una de les xerrades de les primeres Jornades Catalanes de la Dona
Quin cabell més llarg i negre tenia!
Passejant cap a Plaça Catalunya, hem agafat el 24. El famós 24, el que et portava a casa de la mare. Aquell autobús que et feia lliure cada cap de setmana.
Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia t’has quedat contemplant com les capçades dels arbres dibuixaven ombres a les cares de la gent, amb un lleu esbós als llavis.
Somia desperta i deixa’t emportar pel que desitges, filla. Passa a l’acció sense por, perquè després serà massa tard.
Ens hem quedat mirant per la finestra, quan passant pel barri de Gràcia has recordat els teus partits de bàsquet; les teves victòries i les teves derrotes, i de com s’ha de tirar endavant quan de vegades toca perdre.
Hem seguit el trajecte en silenci, fins que a la Plaça Sanllehy se t’ha il·luminat la cara.
Aquí ens vam fer el primer petó. Sempre que l’acompanyava a casa, baixàvem aquí i pujàvem passejant fins al Carmel per poder estar junts una estona més. Aquella tarda vaig regalar-li una ràdio. Ella va regalar-me una cosa millor.
M’has assenyalat la bodega on fèieu els vermuts, m’has explicat sobre aquelles nits infinites jugant a cartes, les discussions sobre política i algunes de parella, però l’única cosa que veia en aquells ulls de cel era felicitat.
Ser valent és saber allunyar-se de les coses que et fan mal. És poder reconèixer els errors d’un mateix, dialogar i demanar perdó quan t'adones que has fet mal a algú.
Hem acabat el trajecte a Dr. Bové i mentre contemplàvem el paisatge, has dit que era hora d’acomiadar-te. Ens hem abraçat ben fort, m’has tornat a acariciar els cabells i m’has repetit que estimi; que no deixi de fer les coses que més estimi.
De sobte, el plor d’una nena i el consol del seu pare m’han fet tornar a la realitat del metro.
Pròxima estació: Universitat
Gràcies, pare, per haver-me deixat acompanyar-te en aquest últim trajecte. El trajecte que et feia lliure cada cap de setmana.