Tenir-te a mà
Renta't les mans, però renta-te-les bé, eh? Sí, i tant, i jo sabia com fer-ho. Em posava sabó i una mica d'aigua i repetia els moviments que m'havies ensenyat. Mentre endinsava els dits de la mà esquerra sobre els de la dreta i després a l'inrevés, veia les teves mans gegants i peludes, amb aquell anell de casat que sempre deixava un cercle blanc quan te'l treies. I veia també les meves mans, molt petites, que imitaven les teves amb l'afany amb què s'inicien les noves empreses.
Érem al bany de la casa del poble on ja mai no aniré a dinar els diumenges amb els pares i tu m'ensenyaves uns moviments d'higiene que ara resultaven crucials per a la supervivència. Sempre que vinguis del carrer t'has de rentar bé les mans, em deies. Ho veus quanta brutícia que surt? I jo que em pensava que eres una mica maniàtic. Però potser sabies alguna cosa. Havies viscut altres epidèmies, és clar. El teu germà petit, de la quinta del biberó, va morir abans de fer els dinou d'una febre, em penso que va ser el tifus.
Ara frego palmell contra palmell, i veig com l'escuma s'escampa. Ara inicio un moviment circular on una mà envolta l'altra i l'altra a l'una i segueix i segueix. I jo torno i retorno a aquell instant on, per primera vegada, em vas ensenyar a rentar-me les mans. Aleshores el semicercle del bany em quedava molt amunt i estirava els braços per arribar al raig d'aigua. I admirava les teves grapes, tan fortes, tan diligents i t'escoltava, molt atenta. Tant que aquests dies, quaranta anys després, encara recordo aquell moment, ara que m'adono de la gran utilitat de les teves curoses instruccions. I deu dits giren i giren sota el raig d'aigua. I tinc la sensació que torno a ser nena i que tu m'expliques com es duen a terme totes aquelles petites tasques que calen per viure. Qui dia passa, any empeny! I un record em porta a l'altre. I em porta la teva presència, tan enyorada. Només que ara és reconfortant, perquè sento que tu i la iaia sou aquí amb mi. Hi sou a través de totes les labors que em vau ensenyar a fer, pas a pas, fa tants anys. I tot m'és ara molt útil. Perquè eren feines ben bàsiques. Netejar, cuinar, tenir cura de les plantes, de la roba, del calçat, de la llar, d'un mateix i dels altres. La vostra vida girava entorn del més casolà, potser perquè us vaig conèixer grans. Enfilar l'agulla, fer un sofregit o una picada, clavar un clau sense enganxar-te els dits, ordenar totes les eines, enllustrar les sabates, treure un esqueix d'un gerani, omplir la quiniela només per divertir-nos. Empat, u, dos.
Ha estat aquest temps de por, tots tancats a casa, que us he retrobat a tots dos i que m'heu acompanyat amb les vostres paraules senzilles, amb les vostres mans sempre ocupades escrivint una carta, remenant un ou, escombrant la casa. Em pensava que ja no hi éreu, vau marxar fa més de vint anys. I ara em trobo que hi sereu sempre. Però vols dir que això és un conte? Ai, mostrenca, si has donat més voltes que el 29! Què és el vint-i-nou? El 29 era un autobús que passava per tota la ciutat de Barcelona. Feia tantes i tantes voltes que, si l'agafaves a l'inici, trigaves més d'una hora en arribar al final de la línia. Ah, sí, devia fer moltes voltes, però segur que la gent hi pujava. I tant, i quan era un tramvia, també. Mira, per aquí en baixava un, veus aquests ferros? Eren les vies! I ara ja no hi són, ni les llambordes. Però jo les veig i per a mi hi són, perquè hi van ser. Com vosaltres. Ah, recorda que, al final, t'has d'esbandir bé les mans.