Cable cap a l’infinit
Montjuïc s’havia convertit en el seu fortí. Semblava que els murs del castell la volguessin protegir de tot allò que havia capgirat la ciutat que ara veia des de la distància. Allí hi trobava el silenci que no hi trobava enlloc més, tampoc dins del seu cap. Un silenci només trencat per les alegres piuladisses de les parelles de garses que, amb l’arribada de la primavera, s’afanyaven a fer niu per acollir els seus pollets. Les abelles i les papallones fregaven l’aire i, si parava atenció, podia sentir també obrir-se les flors i el brollar dels arbres. Era ben curiós com en aquell món, tan llunyà i tan proper alhora, s’hi obrís una vida tan esplendorosa, mentre a baix, a la ciutat, hi manava la grisor. El mantell del camp de tir, salpebrat ara per desenes de petites margarides i alguna dent de lleó juganera, era la catifa d’entrada a una nova dimensió. Sempre que hi passava pel costat, li venien unes ganes irrefrenables de rebolcar-s’hi, com si la nena petita que portava dins prengués el control de la seva voluntat. Uns metres més enllà, les vagonetes del telefèric es balancejaven, buides i fantasmagòriques, tot donant voltes i voltes en un recorregut que ningú sabia cap a on portava. Era un viatge només d’anada.
Aquell matí de primavera en què el cel era blau i els núvols semblaven dibuixats a mà s’hi va pujar. L’emoció d’allò desconegut li pujava pel pit i se li aferrava a la gola. Quan va validar el tiquet, les mans li tremolaven, no sabia encara si de por o d’entusiasme. Un cop dins la vagoneta es va relaxar.
Per fi s’havia decidit a pujar, després de tants i tants dies passant-hi pel costat, interrogant-se sobre quin era el seu destí. El de les vagonetes, però també el d’ella. Havia sentit històries d’ànimes perdudes, d’ulls que no sabien veure i de rutines que t’atrapaven en una teranyina densa i feixuga. Ella no ho volia allò. Ho havia rumiat molt o potser, si era sincera amb ella mateixa, no ho havia rumiat gens, però alguna cosa dins seu li deia que havia arribat el moment. Es va asseure a la banqueta i va fitar per darrer cop les parets d’aquell castell que coronava Barcelona. No va deixar que la nostàlgia l’envaís. Ben al contrari, li va agrair les descobertes, la complicitat i els aprenentatges fets durant tot aquell temps. Va girar el cap i va mirar decididament endavant. Quelcom en la seva mirada havia canviat. Les siluetes dels edificis i els cotxes que formiguejaven sota els seus peus s’anaven desdibuixant a mesura que avançava sospesa en aquell cable infinit. El brunzit de la ciutat desapareixia. L’horitzó desapareixia. Fos a blanc. I llavors, ho va veure. Ho va saber. La resposta sempre havia estat allà. Un somriure se li va dibuixar al rostre i es va entregar. Quina sort que, en sortir de casa aquell matí, havia deixat una nota on hi deia: “Tens llenties a la nevera. No m’esperis per dinar”, va pensar just abans d’esvair-se. I posar-se a brillar.