El funicular de Montjuïc
Passejo per Montjuïc, sense pressa. Recordo els anys que hi anava cada dia. Cada dia? Sí, portava els meus fills a l’escola, algunes vegades en cotxe, però era millor, més tranquil, més agradable i més sostenible anar-hi en transport públic.
Eren els anys 80 i agafàvem l’autobús 61, en concret el 61E (escolar) que funcionava al matí i a la tarda, tenint el seu final davant l’Escola del Bosc. Encara en una època pre-olímpica i el Funicular, doncs, estava en obres i no estava en funcionament.
Anem avançant en el temps i Montjuïc rep una transformació molt important. La ciutat es preparava per a les Olimpíades del 1992.
La muntanya de Montjuïc canvia tant que s’hi poden fer moltes activitats, fins i tot les escolars. Que bé, ja no caldria anar tan lluny per anar a la piscina, ja teníem les Piscines Picornell!
I el 61E? Ha acabat ja el seu servei, ja no tenim l’autobús escolar que complia una funció social important, per tal que els alumnes no haguessin de travessar l’Avinguda Miramar.
Ens hem d’espavilar! Hem de trobar uns substitut fins que el Funicular reobri.
El 50! Ha canviat el recorregut? Doncs sí, i més d’una vegada. El famós 50, tan generós en el seu recorregut i tan estimat, que abans era un tramvia. Recordo el dia del seu últim recorregut, va ser una festa, amb molta gent dient-li adeu, emocionada.
I vet-ho aquí que ara el 50 es convertia en el bus que portava els meus fills a l’escola. Amb tanta canalla hi havia cridòria, tot i que els alumnes de l’Escola Tres Pins aportaven uns altres valors de convivència, perquè alguns d’ells tenien sordesa i això feia que la llengua de comunicació algunes vegades fos la de signes. I amb aquesta diversitat els meus fills van aprendre fins i tot algunes expressions en aquesta llengua.
Dues dècades més tard, arriba la pandèmia i Montjuïc ens ofereix la sortida a l’exterior després del confinament. Era primavera, les flors esclatants, ocells i silenci de cotxes. Altra vegada els autobusos ens transporten, a la muntanya i a altres coses tan importants que havíem perdut durant 3 mesos. Passejàvem, oloràvem i jo recordava els vells temps quan Montjuïc era la meva muntanya diària.
Un dia vaig tancar els ulls i vaig volar, l’esclafit de colors i olors em va transportar a altres temps, altres sensacions, em seduïa tant que fins i tot vaig sobrepassar el Funicular. I em sorprèn: el funicular és tan modern? Tan maco? Torno a la realitat joiosa del somni que he viscut.
Ha sigut un somni, un preciós somni. El vull compartir amb la gent que estimo i fem una sortida en funicular des de l’origen i amb només una parada ja som davant del carrer que tants anys va ser el meu camí.
Segueixo passejant, sense pressa. Oloro les flors dels diferents jardins, recordo i visc el present, perquè he pujat amb el funicular, aquell que era nou. Mentre l’espero m’adono que és més modern i vermell, aquest color viu dels busos de Barcelona.
M’acomiado, agraïda, de la vivència que m’ha brindat el Funicular de Montjuïc i la seva història.