En dos segons
D'aquí una estona el tornaria a veure, com cada dia laborable en els darrers sis mesos. Pujaria al seu mateix vagó, la miraria amb aquells ulls grans, baixaria a la mateixa parada i recorrerien el trajecte fins al lloc de comiat, on cada matí ella desitjava que aquella no fos l'última vegada. Allà només quedava una mirada de complicitat, una mirada que reflectia un desig reprimit per por. Cada matí es plantejava deixar anar els seus sentiments, cridar-los a ple pulmó, però aquella il·lusió amb prou feines durava dues parades i després d'aquella Helena il·lusionada i enamorada sempre arribava la responsable que la mantenia en silenci.
De vegades, quan entrava al vagó del metro, imaginava la història que hi pot haver darrere del físic i l'actitud de les persones. Va observar una passatgera: era una dona que feia dies que no veia. Sempre amb la cara desencaixada, amb una mirada apagada plena d'incertesa. Ara duia el cap ocult darrere d'un mocador. Tot i això, avui enlluernava de felicitat en la seva mirada, a quilòmetres de distància es podia sentir la seva fragància d'il·lusió i ganes de viure. No podia imaginar res més, estava segura que aquella dona havia superat una terrible malaltia. Va imaginar els plors, els temors i l'angoixa, la va mirar amb admiració i li va somriure dolçament.
Sobtadament una noia es va asseure al seu costat, no va poder dubtar que fos estudianta atès que portava entre els braços la carpeta d'una facultat universitària de la ciutat. S'hi va veure reflectida anys enrere, ningú sap més que ella la felicitat que dona estudiar el que desitges. Va començar a imaginar la vida d'aquella noia en relació amb la seva pròpia vida: l'ambició i unes ganes enormes de volar alt, les mateixes que anys enrere reflectia ella. Veia la universitat com l'últim esglaó de formació i com el primer d'una vida nova.
Les portes es van obrir i ell va pujar, ràpidament la va buscar amb la mirada, intentant dissimular el seu temor que no estigués al vagó. Però allà hi era ella, mirant-lo amb ulls d'enamorada, amb ulls d'il·lusió, amb ganes de cridar els seus sentiments. Sí, Helena se'n va adonar, aquesta vegada no havia aparegut la responsable per aturar-li els peus. Estava decidida, aquesta cop era diferent i aquest, sense cap altra espera, era el dia. Potser els astres s'havien alineat per donar-li forces, o potser havia comprès la importància del temps, perquè cada segon que passa ja no torna mai, és irrecuperable. Volia deixar-se endur pel cor, no més pensaments i càlculs. Sí o sí, ho faria. Total, no tenia res a perdre i sí que tenia molt a guanyar. El va tornar a mirar als ulls i li va dedicar un somriure dolç que ell va tornar immediatament.
Un home va entrar quan gairebé les portes anaven a tancar-se. Per primera vegada al trajecte Helena va sentir l'odi cap a la vida, la seva mirada era freda i el seu gest tens. Un núvol negre de mals sentiments va planejar sobre Helena, però no va voler continuar pensant malament sobre ell i va intentar imaginar alguna cosa bona. Vestia amb tons negres i carregava una gran motxilla a l'esquena. Potser era venedor i allà portava la mercaderia, potser tenia una feina molt dura i no era feliç i potser havia d'alimentar diversos fills... Va intentar justificar-lo així però no, alguna cosa hi havia darrere seu, la seva mirada reflectia maldat.
Va tornar a mirar el seu amor, es va aixecar i es va preparar...
¡Alá es grande! Un sol segon va trencar tota la il·lusió, totes les ganes de viure; tots els somnis.