Alguna olor
M'he endut una aroma d'algú. D'algú tosc i pesat, perquè l'aroma és tosca i pesa. Jo que faig olor de pardal, la pico amb el bec, el bec contra l'olor. Ara faig olor de mascle.
M'imagino aquest contacte: el meu cos de pas rígid, desarticulat i dòcil per una olor més forta. Em fa enfadar. El joc dels dos fantasmes. El seu cos de mascle s'ha abraonat contra el meu fantasma. No sé de qui era l'olor. Una olor de benzina... Ara conviu amb mi.
M'inspecciono per dins i trobo sutge calent que em vessa la boca, les mans se m'han fet fortes: les ungles, urpes, les dents, ullals. Al meu cos nacrat hi cria un pèl ferri, esvalotat, que quasi punxa. A la pupil·la que tenia hi ha crescut com una lluna un sabre prim i recte. Una cua m'acarona l'espatlla, l'alè que tusso, és pestil·lent i rar... Milers de mosques al meu passeig m'orbiten. Les espanto amb talls àgils a l'aire.
Les escales del metro s'il·luminen i faig un pas, amb la catifa duc d'olor feral a l'esquena, com un castell molsut i viu... Dins meu, en la foscor, un pantà supura i es podreix acceleradament, fent un brou insà amb tot el bo que tenia... «L'olor del dimoni», penso. D'entre el meu greix en trec la targeta, pico i passo com un bou malalt. M'atanso al banc de l'andana. Em recullo i m'assec. L'olor que m'emana torna fosc l'aire i fa de boira, i no veig res. Al fons de l'andana les mans m'assenyalen, sento xiscles, alarits guerrers que em busquen per a, em penso, donar-me mort. Per a ser bèstia només. Els meus ullals s'inflen i començo un renill furiós de queixa, contra tots aquests decents, i després udolo o canto com un ocell gras, o trino greument, o no ho sé...
Aleshores un home perdut, fràgil com jo ho era, s'asseu prop de la bestiassa que soc ara, tan sols a uns metres. El silenci arriba. I ho veig tristament. El fantasma pútrid de la meva olor devora la seva aroma melindrosa. Miro sense intervenir, i ell comença a suar i jo recupero l'alè, i escupo baves i oli propis dels animals, que ell invoca, amb un tall serrat i recte als ulls, brillant com llunes, una a cada iris, idèntiques. Fa un crit descarnat al cel, que ressona com en una gola, i jo quedo pueril altre cop, tan jove. I em grato la galta i em miro als reflexos i soc opalí altra vegada. I ell un absurd monstre odorós i que no hi veu, amb el cabell a la cara. I em sembla que ploro una mica, però el metro arriba i obre les portes, hi pujo de gust. Ningú em mira. Tothom mira la transformació demoníaca d'aquell David en Goliat, tal com va passar-me, pas per pas, a l'andana de la Sagrera sota la mirada crua de la gent.