Ombres
Alço els ulls i escombro el vagó amb la mirada. Ombres grises m’envolten; hora punta i vidres entelats. El so de les rodes contra els raïls m’eixorda i em fa fer una ganyota. Per sort avui vaig d’hora i podré anar a fer un cafè a la plaça abans de fitxar.
Les Ombres duen el cap acotat i la cara tapada. Ho reconec: em fan por. Les seves ments no són al vagó i decideixo tornar a posar la vista a les pàgines d’un relat insuls, en què l’autor utilitza un llenguatge pedant i androcèntric que em posa de bastant mala llet.
Entre parada i parada passo una o, com a molt, dues pàgines. Avui, però, bé sigui pel xiuxiueig esmorteït per les mascaretes que fan les Ombres en parlar en veu baixa o per la poca atenció que el llibre aconsegueix captar de mi, no aconsegueixo concentrar-me i continuo observant el meu voltant.
Em resulta força curiós com uns objectes allargats, amb fundes de colors i pantalles lluminoses, poden traslladar aquelles qui m’envolten a mons paral·lels. A mi sempre m’ha agradat, viatjar a mons paral·lels. A les pàgines dels llibres hi he trobat refugi. Des de petita m’he acostumat a, un cop tancat el llibre, continuar-hi ficada com un personatge més.
Això que fan les Ombres, però, em sembla que és diferent. Elles no interactuen amb personatges ni autors; ho fan amb les seves amigues, els seus germans, les seves parelles o companys de classe. Que curiós! Recordo la meva àvia. Una dona entranyable i dolça, que xerrava pels descosits. L’àvia sempre m’explicava les estones que passava a l’autobús per venir-me a buscar a l’escola quan era petita, i les converses que hi tenia amb el conductor i les altres senyores.
Em miro les Ombres i m’imagino comentant el temps amb la noia que tecleja al meu costat. Sacsejo el cap perquè m’està agafant una mica de vertigen. Com s’ho feia, l’àvia? Decideixo apartar el pensament. Al cap i a la fi, el món ara és molt diferent. Exactament, però, què el fa tan diferent?
Les persones som Ombres que habitem una realitat física estant mentalment fora d’ella. Espais online, en diuen. Hores infinites de contingut, de clicks, d’històries versemblants la veracitat de les quals cal estar posant constantment en dubte. Poso el punt al llibre i el guardo a la motxilla. Baixo a la següent.
Les Ombres continuen teclejant o fent scrolling. Scrolling! Ja no saben què inventar. Giro el cap a l’esquerra per veure si em serà fàcil fer camí fins a la porta. Quan el vagó va ple, cal assegurar-se’n. Una dona duu un llibre ben gruixut. M’hi fixo perquè sembla que la seva ment és en mons llunyans, però alhora la veig molt arrelada. Al món, al present. Somric.
M’inunda certa sensació de nostàlgia. Penso en l’àvia. Jo encara soc jove, però sento que no encaixo en un món que migra als espais virtuals. Com m’agradaria que el vagó s’inundés de l’olor de les pàgines de llibres vells! Com m’agradaria haver d’interrompre la meva lectura perquè les paraules de les converses de les persones, abans desconegudes entre elles, se’m barregen amb les paraules de tinta!
El tren s’atura, el botó s’il·lumina, i el pitjo. Les portes s’obren i una riuada d’Ombres desconegudes baixem. Les persones del meu voltant són estranyes tot i compartir el viatge diari amb metro. Ho reconec: em sento sola. Soc un ningú per a tants ningús, una estranya entre estranys. Qui soc?