La cabina 27

Maca Serrano

Era el 22 de juny, ho recordo perquè complia 10 anys i m’havien regalat un fort de Comansi.


Aquell dia, la mare va treure la roba de mudar de l’armari.Uns pantalonets curts que deixaven veure els meus genolls esgarrapats, una camisa de quadres blaus, uns mitjons blancs, i aquelles sabates negres brillants, tot i estar una mica pelades per les punteres.


-Quan vingui el teu pare anirem a passejar a Montjuic- em va dir.


Recordo que feia Sol, hi havia molta policia pel barri i el Juan, l’home que sempre dormia a la fàbrica de les xemeneies tapat amb cartrons, havia marxat a dormir a un altre barri.


El pare va arribar a casa per dinar.Vam menjar unes llenties que va fer la mare i a les quals sempre li posava una mica de vinagre.


Després de fregar els plats la mare em va vestir com si anéssim a missa, em va pentinar i em va posar una mica de colònia Chupetín per fer bona olor.Va vestir la meva germana amb un vestidet de quadres i unes sabates de xarol negres. Li va fer dues trenes i la va perfumar de dalt a baix.


Després va ajudar el meu pare a vestir-se i li va fer el nus de la corbata com feia sempre. Per últim es va posar el seu vestit florejat que la convertia en la mare més guapa del mon.


-Mama, a on anem?


-Anirem al castell de Montjuïc que aquesta tarda el visita una persona molt coneguda.


Jo volia córrer pels carrers sinuosos i empinats que pujaven fins el castell. Molts diumenges havíem fet aquest recorregut amb els pares.M’agradava pujar als arbres i saltar per les pedres.


Quan estàvem a prop d'arribar, dos senyors ens van parar i li van dir al meu pare que avui no es podia arribar fins a dalt, al castell ja que estava tancat.Tot i que feien cara de pocs amics,un d’ells va acaronar-me el cap de manera afectuosa i em va despentinar una mica.De seguida la meva mare em va tornar a deixar el cabell en el seu lloc.


Al girar el cap per pentinar-me em vaig fixar que, uns metres més enllà, hi havia unes cistelles penjades d’un fil.No ho havia vist mai.Eren unes cistelles de color vermell, amb un sostre blanc que semblava que s’enganxava a uns cables de ferro molt gruixuts.


-Què és això papa?


-És el nou telefèric que han construït fa poc.


-Un què? -li vaig contestar amb cara de no entendre ni un borrall.


-Un telefèric, és com un tren però va penjat en aquest cable que veus.En la cistella entra la gent i poden anar fins el castell sense haver de pujar caminant.


-En aquella cistella van dues persones, vaig cridar. Jo vull pujar.


-Avui ja és tancat però si us porteu bé un diumenge pujarem tots quatre.


I encara no havia acabat la frase que vam escoltar unes sirenes.Al final del carrer vam poder distingir els llums de la policia i vam veure com molta gent s’apropava a la carretera.


Quan els cotxes que venien darrera de la policia s’anaven apropant, la gent va començar a cridar, Franco, Franco, i a aplaudir amb força.


Jo no podia deixar de mirar aquelles cistelles que continuaven penjades d’un fil.Només em va despertar de la meva curiositat un copet del meu pare convidant-me a cridar jo també el nom de Franco.


Un cop els cotxes van passar de llarg vam començar a baixar cap a casa.De tant en tant em girava i mirava amb expectació aquella cistella penjada que tornava a moure’s.


A Franco ja no el vaig tornar a veure més.


Però aquelles cistelles vermelles penjades d’un fil de ferro em van acompanyar tota la meva adolescència.


El meu primer petó amb l’Amàlia,que actualment és la meva dona, va ser en una cistella del telefèric.


La cabina 27

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!