El vagó dels cors solitaris, despulles d'un amor...
Cada matí, amb les motxilles, els embalums i les bosses de treball, la gent espera a l'andana de la vida que els porti als seus horaris esclaus….
Encara amb un badall dibuixant en els seus rostres, apunten la seva mirada als mòbils que porten a les mans, com abans els llibres eren els que complien aquesta funció.
Baró de Viver, Trinitat Vella, Torres i Bages, Sant Andreu, Fabra i Puig, La Sagrera.
Estacions que van passant a alta velocitat, però els somnis estancats a les seves vides calen i mantenen a la superfície una il·lusió.
Potser aquest viatge estigui acompanyat per una cançó, que segueix sent la mateixa, un fullejar de portals de diaris (dolentes i mai noves i bones notícies), un cop d'ull desganat per xarxes socials que no porten peixos de colors, o la foto d'ella…
Navas, Clot, Glòries, Marina, Arc de Triomf….
Un moment que va quedar clavat i encallat al cor, encara reconforta i sagna, fa seguir somiant o dol com a mi…… quan arribo des de la meva estimada Santa Coloma.
Va viatjar cada dia al matí de dilluns a divendres amb ells, i com a ells la veu en off de la propera parada m'espavila i em torna a la realitat…. Es desploma tot en arribar a l'estació de destinació.
Potser un dia en aquesta andana d'Urquinaona on et vaig conèixer, et torni a trobar…
Dedicat a Sonia Liliana, siguis on siguis…