GUANTANAMERA
És un d’aquells dies grisencs que fan nosa. Ni plou ni fa sol, ni prou calor per lluir màniga curta ni un fred d’aquells de jersei gustós. L’Helena es grata el cap, agafada a la barra metàl·lica, la picor anguniosa de l’endemà de tenyir-se. Potser és al·lèrgica a algun producte químic de perruqueria d’aquests que no es troben enlloc més, i sense saber-ho s’està intoxicant lentament. Pensa això i trenta coses més, a quarts de nou del matí dins el vagó de metro ple de gent, camí de la feina. Sentir-se envoltada d’estranys li provoca entre enuig i basarda. Deuen ser els perfums barrejats amb l’olor de suor, o aquests cossos boteruts, agafats a la barra com canaris.
Es decanta per l’aïllament sensorial amb auriculars a les orelles, iPad en mà i llapis digital per anotar reunions d’última hora, fer llistes de la compra o reservar hotels per a les vacances que encara queden lluny.
Avui, però, quan aixeca la vista per comptar les parades que li queden, topa amb uns ulls infantils que l’escruten insolents. Ulleres de pasta, trenes impol·lutes i motxilla blava amb aleta de tauró. El pare de la criatura parla per telèfon sobreposant-se com pot als talls de cobertura. Agafa la nena de la mà però no pot percebre el seu desvergonyiment. Porta una gavardina, això li crida l’atenció. Ja no es veuen homes amb gavardina, s’ha convertit en una peça anacrònica però tot i així li queda prou bé.
Mentre l’avís sonor anuncia el tancament imminent de portes, uns convidats d’última hora salten dins el vagó. L’Helena arruga el front, mai li han agradat els músics de carrer. Atura la seva llista de reproducció. Ràpidament inunda el vagó una tonada inconfusible, “yo soy un hombre sincero, de donde crece la palma…”
La nena descarada i el pare amb gavardina es comencen a moure amb entusiasme. Sincronitzen moviments d’espatlles i malucs, l’home afegint algunes ganyotes com de mim, per exagerar el goig de l’experiència. El riure de la nena és encomanadís, l’escena captivadora. Pare i filla cada cop més entregats, s’han tret ell la gavardina i ella la motxilla. La gent s’enretira com pot per fer-los lloc. Recreen giravoltes pomposes imitant els ballarins professionals. Finalment el pare agafa la petita en braços i ella es deixa anar, relaxada, riallera de pura felicitat.
L’Helena no pot dissimular l’emoció, els ulls se li humitegen i la tensió facial que sempre l’acompanya s’allibera per moments. Taral·leja fluixet, quasi sense voler, “guantanamera, guajira guantanamera…” en un moment autèntic i únic com feia anys que no vivia.
Arriben a la següent estació, l’andana apareix ja lliscant a l’altra banda de les finestres. Pare i filla paren en sec i amb pressa recullen les seves coses de terra, enjogassats. Baixen aquí. Parlen entre ells, no se sap què es diuen, però ell treu una cartera de la gavardina, agafa unes monedes i les dona a la filla. S’obren les portes i han de sortir ja, però els músics estan a l’altre extrem del vagó, massa lluny. La nena els mira i mira al pare, sense saber què fer. I aleshores veu l’Helena, plantada allà davant, veient l’escena. Amb una determinació sorprenent, li agafa la mà, li posa les monedes sobre el palmell, somriu d’orella a orella i li diu: –Que no parin mai!
Quan el metro arrenca, la nena encara la fita darrere el vidre. A l’Helena li costa reaccionar. Però no pot badar, no trigarà gaire a acabar-se la cançó. I ja porta tota la vida badant.