Una pesseta
-Tinc gana… Tu què menjaries?
Caminem pel carrer València i passem per davant d’alguns establiments que ja han abaixat la persiana. És fosc i no passa ni una ànima. Tornem del Conservatori per anar a buscar, com sempre, el metro del Passeig de Gràcia.
-Jo em menjaria un pollastre.
- I jo, un plat d’arròs.
A casa ens esperen per sopar i anem de pressa perquè la gana ens fa córrer. Enfilem un passadís solitari i arribem al vestíbul per comprar els bitllets.
-Falta una pesseta.
-Una pesseta!
Desfem el camí per pujar al carrer. L’Ernest ja ho ha decidit. Anirem a casa de la senyoreta Folch, que viu a prop. Impossible tornar al Conservatori per trobar el mestre Farreny. Només fa una estona, el fèiem enrabiar tot solfejant el do sol la sol mi sol la sol mi do, re mi fa sol la si do re si…perquè cridàvem i sens embalàvem sense fer cas de l’acompanyament del professor al piano.
-Prooou! Tornem a començar.
Una aula atapeïda d’alumnes seguint els estudis musicals després de la jornada escolar.
Ara anem en silenci i truquem al porter automàtic. Som els fills de l’Ernest i la Rita. La senyoreta Folch és una mestra jubilada que viu en un pis de l’Eixample on ens ha rebut com si fóssim de la família. Solucionat el problema, tornem cap a casa.
Parets de rajola blanca i el nom de l’estació. L’únic so que ens acompanya durant el trajecte és el de les portes quan s’obren i es tanquen.
Miro el bitllet llarg i rectangular, d’un color indefinit, amb un paper tan fi que sembla paper de fumar. A la capçalera dreta hi ha un número i el preu, cinc pessetes, i just a sota un tramvia ataronjat commemorant el seu centenari en castellà. La T del logotip en el bitllet em transporta en el temps.
Una parella molt elegant ha pujat. Tots dos amb abric tres quarts, cenyit, marcant unes siluetes de passarel·la. Ella porta el cabell ros recollit amb un monyo molt endreçat i ell molt moreno, amb la clenxa al costat. Semblen ballarins d’algun país de l’est. Potser van al Liceu.
Esgotada per la llarga jornada, em deixo endur pel so sord del metro que galopa desbocat a la velocitat de mil cavalls metàl·lics.
A dins dels vagons, alguns passatgers miren la pantalla del mòbil, cada vegada més. Fa uns anys hi havia més gent que llegia un e-book, però ara semblen més pendents dels missatges. Hi ha guiris amb maletes i ciutadans d’origen divers. Però estem units i connectats per la tecnologia adaptativa, i accedim a la informació des de qualsevol dispositiu.
Acciono el botó verd fluorescent i s’obren les portes. Plafons lluminosos de publicitat, pantalles d’informació i videopantalles em distreuen uns instants a l’andana. Se sent música de fons. Els altaveus ens recorden l’ús obligatori de la mascareta. Agafo el passadís de la línia vermella i un home mal afaitat, amb dessuadora i caçadora texana, toca un pasdoble al ritme del pas dels passatgers o potser és a l’inrevés.
Màquines expenedores d’snacks, dolços i begudes, màquines per comprar bitllets, màquines per marcar els bitllets comprats i per sortir. L’anar i venir de la gent, la música i el so familiar de l’arribada o la marxa dels trens. A la pantalla de videodifusió, imatges de la Rafaella Carrá (1943-2021) cantant Mama dame cien pesetas.
Tanco els ulls vençuda per la jornada de treball, i el so familiar i llunyà de l’arribada del metro em diu que ja arribo a casa. Avui tenim arròs amb pollastre.