Una nova ruta
L'Antoni baixa els graons de l'escala a pas ferm, sense mirar enrere. Té por que les ganes d'arrecerar-se dins de les quatre parets del seu pis vencin el poc coratge amb el qual s'ha llevat avui.
Al carrer, un raig de sol l'enlluerna mentre es pregunta: I ara què? Però les cames avancen, sense permís. Per inèrcia.
A la parada, espera impacient mirant el trànsit, com un passatger més. Quan veu arribar el seu autobús, el troba més gran que de costum, el vermell més lluent, el cartell més lluminós, tot ell més imponent.
Se sent petit davant de la porta, s'ha d'agafar de la barana per poder pujar l'esglaó. S’amaga sota la gorra perquè ningú el reconegui i camina fins al final.
Assegut, mira per la finestra, i tot i que la perspectiva no és la mateixa, la ruta sí. Coneix cada corba, semàfor i pas zebra del camí. Els edificis sembla que li somriguin en passar i, nostàlgic, deixa escapar una llàgrima. És la primera de moltes.
Malencònic, segueix contemplant els carrers avançar, els barris perseguir-se. Quan entren a la Barceloneta, comença a inquietar-se. Estan arribant al final del recorregut i per primer cop, serà lliure de baixar i anar a on vulgui. Però ell no vol anar enlloc. Només vol estar dins del bus, fent voltes amunt i avall, seguint com sempre el recorregut ja traçat.
No es pensava que dibuixar una nova ruta seria tan difícil. Segur que si la Rosa fos al seu cantó se'n sortiria. Però ja fa anys que ha marxat i ara, ell sol, ha de decidir cap a on seguir.
- Última parada- el fa fora el seu substitut.
L'Antoni abaixa el cap i surt discretament.
El noiet, que ara és el conductor, li tanca les portes als nassos i prement el que havia estat el seu accelerador, desapareix avinguda amunt.
Desemparat, l'Antoni espera alguna senyal que li digui a on anar. Espera i espera. Però no arriba.
El sol comença a picar. Finalment, desenganxa els peus de terra i s'acosta a la platja perquè la brisa marina el refresqui.
Un impuls li recorre l'espinada i l'anima a descalçar-se. Nota la sorra enfonsar-se. L'aigua gelada escolant-se-li entre els dits li posa la pell de gallina. Però a poc a poc, s’hi acostuma, no la troba tan freda i camina, observant el blau fosc del mar, típic dels dies assolellats de tardor. Entén llavors la Rosa, que sempre li deia que passejar per la platja era de les millors coses del món. Llàstima que mai no la va acompanyar.
L'Antoni camina fins que les cames li fan figa.
Sense saber què més fer, retorna a la parada del seu autobús disposat a marxar cap a casa. Una dona ja està esperant, asseguda. És la Paquita. Una jubilada de Gràcia.
- Senyor Antoni! No esperava veure'l aquí. Què ha fet tot aquest temps? L'hem trobat a faltar. El nou conductor és un maleducat.
Enganxat per sorpresa, l'Antoni vomita tota la veritat sense voler. Sense filtre. Explica com la jubilació obligada l'ha desarmat, com no ha estat capaç de sortir de casa, ofegat per una crisi existencial, com no li veu cap sentit a la vida sense la Rosa ni el seu autobús. La dona l'escolta pacient. Aleshores li parla de la pròpia jubilació, i de la del marit. Xerra i xerra i, sense donar-li opció a rebutjar-ho, el convida a fer un gelat. Contradictòriament, l'Antoni sent que se li escalfa una mica el cor. Serà la dolçor? O serà la companyia?
Es fa fosc, arriba l'hora de tornar a casa. La dona, trapella, se’l mira i diu:
- Agafem el metro?
Encara que se li fa un nus a l'estómac, l'Antoni s'encongeix d'espatlles, somriu i contesta:
- Per què no?