Misteri a Villarroel-Buenos Aires

Vanemavi

Ha acabat el partit de futbol, són les 11:45 h, tan ràpid com puc enllesteixo el gràfic de les estadístiques. Ara són les 12:10 h. Tanco l’ordinador, endreço la taula i arrenco a córrer, vaig molt justa, el nocturn N-7 que surt de Villarroel - Buenos Aires per arribar a Plaça Catalunya surt d’aquí a 10 minuts.


M’acomiado dels companys i vaig corrents a cridar l’ascensor. Per sort, de nit no hi ha gaire gent i de seguida soc al hall de la Torre Barcelona. Falten dos minuts, passo el carrer amb el semàfor en vermell i arribo al mateix temps que el bus. Aixeco el braç i aconsegueixo pujar. M’assec al seient de finestreta i veig a la parada una dona amb la vista perduda. Amb un vestit gris d’estampat de flors marrons, un mocador beix al cap i un bastó a la mà. D’uns vuitanta anys. Amb les presses ni l’havia vista, però ara em crida l‘atenció. Per què no ha pujat al bus? Què fa asseguda a la parada a aquelles hores? Tot el camí fins a Plaça Catalunya no puc deixar de donar-hi voltes. Baixo a Passeig de Gràcia amb Carrer Casp, on haig d’esperar el bus nocturn que em portarà al meu poble. Em recolzo en el vidre de la parada i trec el llibre.  Falten 10 minuts perquè arribi, tinc temps. De sobte apujo la mirada i no m’ho puc creure, a l’altra banda del carrer, just davant meu, hi ha la dona que havia vist a la parada: el mateix vestit, el mateix bastó, no hi ha dubte, és ella. Però ara em mira a mi, fixament, sense parpellejar. Un calfred recorre el meu cos. No vull ni pensar-hi, aparto ràpidament els ulls, tot i això, sento la seva mirada clavada en mi. Per sort l’autobús arriba en aquell moment i posa una barrera entre ella i jo. Pujo ràpidament, pico el bitllet i busco un seient al costat oposat, per no mirar cap on és ella. El conductor arrenca i, com qui no vol la cosa, miro de resquitllada i allà segueix, mirant-me, fixa, sense expressió. No m’ho trec del cap, què volia dir tot allò? Agafo el llibre i intento treure’m la imatge del cap. Impossible.


Avui, tot el dia he estat amb mal cos, no paro de pensar-hi. Quan he acabat la feina he sortit deu minuts abans per no haver d’anar a la parada de Villarroel, he travessat la Diagonal i he esperat l'N-7 a la parada de Calvet. En pujar m’he posat al costat de la finestra i en passar per Villarroel he donat un cop d’ull a la parada: no hi era.  El meu cos s’ha relaxat i he tret el llibre; en passar de pàgina, el punt de llibre m’ha caigut, i en collir-lo i aixecar la mirada, allà era ella, dues files més enllà, davant meu, mirant-me i amb mitja rialla a la boca. Una escalfor m’ha pujat a les galtes, m’he aixecat i he anat corrents cap a la cua de l’autobús, sense mirar enrere. Quan el conductor ha obert les portes he baixat ràpidament, no sé ni quina parada és, però m’és igual. He continuat a peu fins a la Gran Via. Mirant de costat a costat i de davant a darrere, nerviosa, a pas ràpid.


Tot i que avui farà una setmana que no l’he tornat a veure, crec que no podré oblidar mai aquella cara. Encara ara recordo aquella expressió. I no hi ha dia que vagi a buscar el bus i no hi pensi.


Qui devia ser aquella dona? Què volia de mi?


No tinc respostes a aquestes preguntes i no crec que mai les tingui.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!