Fora de temporada

Caterina Cibulet

Adoro badar. Si fa sol m’assec en un banc i miro passavolants. Ho trobo un exercici relaxant. Potser és per això que els homes em duren poc. Les relacions amoroses requereixen un gran esforç i renúncia, sense oblidar el terrabastall que comporta l’enamorament. Sempre prometo no tornar-hi, però la primavera és mentidera i caus en algun parany. Sort que no hi ha res que aguanti la xafogor de l'estiu.


Trencant tota lògica, al Ramón el vaig conèixer a l’hivern, en una festa de cap d’any. Tot molt corrent i poc prometedor.


L’hivern no és bon moment, la gent de bé hiverna, no té ganes de follar, massa fred. L’home es deia Ramón! Si la meva àvia fos viva…on vas, Caterina, amb un Ramón?


Però mira, qui dia passa any empeny i en Ramón i jo, probablement per mandra, ens vam anar veient.


En Ramón era metge, cardiòleg. Parlava de cors amb una barreja de realitat física i romanticisme


que fotia una mica d’angúnia.


Potser el vaig aguantar fora de temporada tants mesos perquè era callat, m’agrada la gent que parla poc i quan obren la boca diuen alguna cosa enginyosa, llavors tens una estona de silenci per


rumiar-hi i dir la teva. O només estàvem junts perquè també li agradava badar i no tenia el típic conflicte entre haver de fer moltes coses amb algú i no fer res. En Ramón sabia no fer res útil.


El doctor Ramón vivia per la seva feina i dels seus cors malalts, i jo soc molt aprensiva. Per mostrar-me el seu gran amor va regalar-me un penjoll en forma de cor, una reproducció petita de l’òrgan humà. En arribar el bon temps se’m va accelerar el ritme cardíac i en Ramón es passava els dies prenent-me el pols. No ho vaig suportar.Com després de cada ruptura, vaig esperar fins diumenge al matí.


M’estava dreta a la parada del 21, a Paral·lel, mentre, amb la mà dreta aguantava el paraigua i amb l’ esquerra remenava entre els dit els penjoll del cor que tenia a la butxaca.


En pujar al bus, vaig tenir un sobresalt, vaig notar una escalfor molt intensa als dits que semblava desprendre’s del petit cor.


En arribar a la porta del cementiri de Montjuic i passats cinc minuts vaig agafar el 107, el bus de la iaia. Des que va començar a funcionar, el 1950, i després de cada ruptura amorosa, agafava aquest bus i a la penúltima parada baixava. En un petit parterre d’un racó enterrava alguna rampoina relacionada amb l’home que acabava de despatxar. Allà, de manera discreta, dins del gran cementiri de cossos hi havia un


cementiri dels amors de les dones de la família Cibulet.


Les meves antecessores havien estat dones endreçades, sense massa coses a enterrar-hi. Jo, en canvi, havia omplert el parterre de merdes petitones, botons, anells de quincalla, entrades de cinema,


fotos, un mitjó....


Aquell diumenge va ser estrany, el petit cor em cremava, la pluja m’emprenyava i el gregal bufava fort. El paraigua no servia de res, tenia la cara tota molla.


Em vaig ajupir al costat del parterre, vaig guaitar que no hi hagués ningú a prop i amb les mans vaig fer un forat, com una bestiola . Vaig mirar-me les ungles negres de terra. Quan vaig tenir un petit sot, vaig agafar el petit cor del Ramón per enterrar-lo. Llavors el penjoll en forma de cor va encetar un batec lleu. L’havia d’enterrar, però feia molta basarda enterrar un cor que batega.


El diumenge següent, sota un sol de justícia, va passar exactament el mateix. Vaig agafar el 107 cinc diumenges seguits sense èxit.


Ara sóc davant l’Hospital Clínic esperant el doctor Ramón, cardiòleg, per anar a badar a Canaletes. 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!