L'andana

Meri

L’Antonio, que era veí meu, me’n devia una. Havia acceptat anar a veure la seva germana, que era més rara que un gos verd, en un moment de flaquesa per la meva part. El cert és que l’Antonio desitjava tant com ella reconciliar-se després de tots aquells anys de silenci. El pla era trobar-se a la parada de metro d’Arc de Triomf, que quedava just a mig camí entre la casa d’ell i la d’ella. La Trini va acceptar. El dia convingut, vaig baixar amb l’Antonio a l’andana. Ella ja hi era: a l’andana del davant. Durant uns minuts, tots dos es van quedar mirant-se, sense moure’s. De cop i volta, la Trini va prendre la iniciativa i va fer un senyal perquè l’Antonio s’hi apropés. L’Antonio va contraatacar i va fer un gest perquè fos ella qui canviés d’andana. La resposta d’ella va ser semblant. Ningú no estava disposat a baixar del burro. El partit de ping-pong era molt avorrit. Vaig agafar l’Antonio pel braç, tot i que es mereixia que l’agafés per l’orella, i vam pujar per l’escala mecànica per arribar a l’andana contrària. El vaig deixar que baixés i em vaig quedar al vestíbul. Durant l’estona en què vaig estar esperant no es van sentir crits ni res. Després l’Antonio va pujar i em va dir que ja podíem tornar. En baixar, la germana encara era a l’andana i ens va saludar alçant una cella amb un gest quasi imperceptible, abans de desaparèixer en el vagó. Mentre esperàvem el nostre, vaig veure que l’Antonio tenia els ulls humitejats. Hem tornat a quedar la setmana que ve, em va dir de sobte. A la meva andana.


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!