Papallona blanca
Era maig del 2037. La Irina, com cada matí, s’havia llevat a les 8 i havia preparat l’esmorzar per a ella i el seu germà petit, en Marc. El pare ja havia sortit a treballar i la mare continuava dormint perquè feia torn de nit a l’hospital.
L'Oksana estava de vacances per Barcelona. Li feia molta falta, ja que havia patit molt des de l’inici de la guerra que en Putin havia iniciat feia 15 anys.
Ella ho havia perdut tot. Al començament dels atacs una bomba havia caigut a l’apartament on vivia. Gràcies a Déu, ella era al parc amb el seu nadó. En veure l’edifici en flames va començar a tremolar i plorar al mateix temps. Va veure un munt de gent que, com si d’una cursa es tractés, es dirigia cap a un autocar situat a uns 500 metres de les runes. Va agafar la seva filla en braços i va imitar la població. En arribar a l’autocar hi havia personal de la Creu Roja que anava anotant els noms dels que pujaven en una mena de registre improvisat. En arribar el torn de l' Oksana i la seva filla, la voluntària li va demanar els noms però l'Oksana es va quedar paralitzada, no sabia què fer, ja que tenia un altre fill, en Juri,a casa dels seus pares. Davant del nerviosisme del munt de gent que s’apilava a la cua, no va tenir més remei que deixar el nadó amb una altra mare que es va oferir a cuidar-lo. Com que no tenia on anar, va anar a casa dels pares. En arribar els va explicar el que havia passat. Llavors va observar els ulls plorosos de la seva mare, i immediatament es va adonar que alguna cosa havia passat.
-Què passa, mare?
-Seu, filla, és en Vasil.
-Què li ha passat a en Vasil?
-Ha mort en un atac rus al Donbas.
A l'Oksana no li quedaven llàgrimes ni força per pair el que estava escoltant. En menys de 3 hores havia perdut el marit i havia hagut de desprendre’s de la filla per protegir-la de la guerra.
La Irina i el seu germà estaven asseguts al funicular, pujant de Paral·lel a Parc de Montjuïc, encara tenia el cor adormit i al seu germanet semblava que li acabaven de canviar les piles, no parava quiet.
L'Oksana seia al seient del davant mirant un plànol turístic i aixecant de tant en tant la vista cap aquell parell de marrecs. La noia que tenia al davant tenia els ulls blaus marí i uns cabells rossos agafats en una cua al darrere.
La Irina es va adonar que l'Oksana de tant en tant aixecava la vista del plànol per mirar-la amb atenció.
Mentre l' Oksana repassava el contorn de la cara de la Irina, es va detenir en sec al lòbul de l’orella esquerra, on duia una arracada nacrada en forma de papallona blanca amb detalls daurats. Immediatament va tenir una regressió al 2022, on es desprenia de la seva filla, que duia exactament la mateixa arracada com l’havia dut anteriorment la seva mare i abans l’àvia.
El funicular es va aturar, tothom va baixar del comboi menys l'Oksana, que semblava haver-se quedat petrificada al seu seient. Ràpidament va reaccionar sortint a l’exterior. Va veure la nena, amb el seu germà agafat de la mà, que entrava en una escola que hi havia davant del funicular. Va continuar caminant cap endavant; la seva intenció era visitar la fundació Miró, però ara mateix no tenia esma de visitar res, així que va passar de llarg i es va introduir als jardins de Laribal. Va seure en un banc, va treure una ampolla d’aigua de la motxilla i es va posar a plorar mentre una papallona blanca es posava al seu genoll, i després de moure un parell de cops les ales va alçar el vol, perdent-se en la immensitat d’un cel blau.