Polsim
Als anys trenta del segle passat, jo vivia just en els noranta graus d’un graó de l’escala de l'estació de metro de Fontana. M’agradava veure les sabates ben lluents dels passatgers que caminaven amb pressa, pujant o baixant accelerats, i gaudia el dia a dia, sentint les esbufegades de les persones més ancianes i les converses dels més joves que per allà caminaven. Però tenia curiositat per saber cap a on es dirigien, com a molt lluny, potser a la veïna estació de Lesseps?
Gràcies al cop sec que em va etzibar una sabata avui dia anomenada vintage (i que va ferir el dit gros de la seva propietària), de sobte em vaig veure enlairat i en un moment, tots aquells anys submergit en la foscor van passar pel meu davant. Per fi podria viatjar ben lluny i podria anar als mateixos llocs on es dirigien els passatgers cada dia.
Aquesta il.lusió no va durar massa perquè vaig anar a parar a un racó de la barana, en el qual perdí el compte dels Nadals que hi vaig celebrar. Seguien passant els usuaris del metro, però cada cop les faldilles eren més curtes, els pantalons estaven més atrotinats i els temes de conversa canviaven.
L’únic viatge que he pogut fer en tot aquest temps ha estat de la barana de l'escala a un raconet de la seva cosina del costat, i allí m'hi he quedat ben enganxat des d'aleshores. El primer cop que la vaig veure em vaig marejar, tant anar amunt i avall, suportant el sorollet constant dels mecanismes que algú havia inventat per facilitar la vida als usuaris, això sentia que algunes persones repetien constantment en la seva inauguració.
Ara ja no sento res, soc vell i sord, no sé si per l'edat o per on visc actualment. Continuen agradant-me les sabates dels passatgers, i fins i tot algun cop he presenciat l'enganxada d'una sandàlia a l'estiu. Sovint tinc músics al costat que m'ajuden a passar les hores, sentint les vibracions de les ones sonores a través de la fredor metàl.lica d'aquesta escala.
No sé dir si estava millor a la meva primera casa, l'escala de maons o bé ara, a l'escala mecànica. En totes dues he compartit molts segons de vides anònimes, moltes esperances i lluites diàries... Potser hauria de preguntar a qui utilitza l'escala mecànica pujant i baixant genolls?