Origen i final
Estic desorientat. No sé com he arribat fins aquí. Tothom vesteix d’època. No conec ningú. El tragí de la gent compon una harmònica melodia al compàs dels mocassins que caminen amb rumb decidit. L’acompanya el brunzit de les converses que s’entrecreuen indiscretament. El xiulet d’un tren de vapor m’esfereeix, em desperta i de cop i volta, reconec el lloc. Soc a l’Estació de França. Sembla més flamant que de costum. Segueixo la multitud i surto. Abans, però, no puc evitar fixar-me en la data que assenyala el calendari de l’estació; avui és 14 d’octubre de 1922. A fora hi ha un gran rebombori. La gent s’aplega com si esperés quelcom que retorna a la ciutat després de molts anys. Un autobús amb imperial, del típic color roig de Londres, s’apropa per l’empedrat. Du la lletra “A” com a distintiu. Tothom aplaudeix. Semblen fascinats per les avantguardes urbanes. Criden –AUTOBÚS, AUTOBÚS, AUTOBÚS! –al més pur estil Papasseit als seus “Poemes en ondes hertzianes”. Jo també hi vull pujar.
El vehicle, que s’atura davant nostre, obre les portes. La cua per pujar-hi esdevé desendreçada. Un taquiller en baixa de seguida i demana 10 cèntims a cada passatger que hi vol accedir. Escuro les butxaques de la meva capa i hi trobo prou monedes d’un i dos cèntims com per a pagar el tiquet. Al revers dels metalls apareix el bust d’Alfons XIII. Les monedes semblen fetes de bronze, em resulten estranyes. Decideixo pujar al pis superior. Em segueixen dos homes vells, de rostre pàl·lid, que parlen de no se què de trametre una mostra a la Reial Acadèmia de les Ciències de Barcelona. El lloc al qual fan referència és ben a prop d’aquí i segurament han vingut caminant des d’allà. Afino l’oïda, però no aconsegueixo esbrinar a què es refereixen. El vehicle, un cop plens els seients, comença a bellugar-se i en poca estona comença a enfilar cap a muntanya per la Via Laietana. Desconec on em portarà el trajecte. Vull arribar fins on em dugui. Des de la finestra observo la ciutat, la seva gent. Em desconcerta el trànsit tan caòtic que veig. Tot és ple de carruatges i d’automòbils antiquats. De tant en tant el bus fa un sotrac en travessar les vies d’algun troleibús. Em captiva la visió de la Lluna, parcialment eclipsada a plena llum del dia. S’entreveu entre els edificis d’estil noucentista de la ciutat. El seu color carmesí recorda el del propi autobús. Se sent un tro i comença a ploure. Les gotes dibuixen petits corriols sobre els cristalls.
Els dos homes d’abans estan parlant del Cafè de la Llibertat, a Gràcia. Van cap allà, com cada dia. L’un interpel·la l’altre anomenant-lo Isidre, i ell respon al nom d’Antoni. Crec que són els dos cosins protagonistes de la novel·la de Perucho “Les històries naturals” , escrita l’any 1962. Un moment, com pot ser? Si encara no ha estat escrita i a més la història transcorre en plena carlinada, l’any 1840. Com és possible que siguin vius? Després de tot, van acabar transformats en vampirs? Fa poc més d’un any que vaig llegir el llibre. Res no em quadra. El trajecte acaba a l’alçada del carrer Provença.
–Desperta, noi! –em diu el conductor–. Hem arribat a la Sagrera i has de baixar, t’has adormit, això és el final.
Arreplego les meves coses, baixo del bus i espero l’H8, com cada matí per anar a la feina. Despunten les primeres llums del dia. Que curt se m’ha fet el trajecte des de casa i quin somni més curiós i embolicat he tingut. Li explicaré a la Míriam quan torni a casa.