EL DIRECTOR D'ORQUESTRA
En Marcel viu a un poblet a seixanta minuts de Barcelona. Fa un dia fred i humit, el cel té un color grisenc, una boira espessa amaga les vistes de la muntanya.
Són les set del matí i anirà a Barcelona amb el seu cotxe, el deixarà a l’entrada de la ciutat i després agafarà el metro. No pot arribar tard, avui té una prova de molta importància, sap que el seu futur depèn del que passi avui.
Arriba a Barcelona al cap d’una hora llarga i aparca el cotxe a la Diagonal, es dirigeix a la parada de Palau Reial, on agafarà la línia verda fins a Liceu.
A la parada de Les Corts puja una noia que s’asseu al seient del davant, és jove, més o menys de la seva edat.
Es tanquen les portes i quan no passen ni deu segons, el metro s'atura de cop i volta i es queden a les fosques. En Marcel es comença a posar neguitós, tothom mira els mòbils... Després, per l’altaveu els diuen que s’ha produït una avaria, que aniran avisant si hi ha canvis. Tanmateix, passa l’estona i no tenen cap més notícia. La noia del seient del davant es mira el Marcel i diu:
—Deu ser una avaria important!
—Segurament —diu en Marcel —, jo agafo sovint aquesta línia i no m’havia trobat mai amb una situació com aquesta. Haig de ser a la parada del Liceu abans de les nou, sens falta!
—Jo tinc la mare a l’hospital i avui li fan un prova!
—Aquí a Barcelona tenim el metro que va perfecte, sempre penso que a altres ciutats no tenen la mateixa sort!
—I tant! Les estacions molt ben indicades, els turistes que no hagin estat mai aquí, ho tenen fàcil!
Ell li explica que és músic i que va al Liceu per presentar-se a una convocatòria, per la plaça del nou director d’orquestra. La noia l’escolta amb atenció i li diu que li agrada molt la música, i que admira els músics com ell.
Segueixen a les fosques, l’estona va passant, només es veu el reflex a les cares dels telèfons de la gent, la majoria són gent jove i alguna persona gran.
Finalment, s’obren els llums i el metro es posa en marxa, segueix el recorregut amb normalitat, per sort ha estat un petit imprevist.
Ells dos continuen parlant, la noia té molta curiositat i li pregunta coses sobre temes de música. Ella explica que està acabant els estudis d’arquitectura...
I en Marcel respira tranquil quan sent: «Pròxima estació: Liceu».
Els joves es desitgen sort i tot seguit, en Marcel es dirigeix ràpidament cap al teatre... puja els graons de dos en dos, només passen un parell de minuts de l’hora de la convocatòria. Té por d'haver arribat massa tard, però tot just acaba de començar la prova.
Expliquen que els cridaran un per un, per anar a una altra sala on hi ha l’orquestra.
Una dona amb cara molt seriosa el crida:
-Marcel Ripoll, pot entrar a la sala!
Quan entra, els músics se’l miren... el jurat, tres homes i dues dones, també molt seriosos, li donen els papers de l’obra que ha de dirigir: SIMFONIA núm. 5 en do menor de Beethoven. Els dits del Marcel tremolen una mica, agafa la batuta amb força... som-hi!
* * *
A la preciosa sala del Liceu s’hi està representant la famosa òpera «Aida» de Giuseppe Verdi. La direcció de l’orquestra va a càrrec del jove mestre director Marcel Ripoll. En acabar l’obra, el director musical saluda al públic entusiasta i li sembla veure que a una de les primeres files, hi ha aquella noia que va conèixer un dia d’hivern al metro i que estava asseguda al seient del davant. Dubta de si és realment ella... Sí, ara ho veu clar, ella s’aixeca de la butaca i li somriu... En Marcel és feliç, és un moment màgic!