Tant se val a sota com a sobre
Estic assegut, però no sé com posar el cap. Em venen temptacions d’adormir-me una mica; no seria el primer cop que em passa! Un dia vaig arribar fins al final de la línia i estava sota un túnel negre amb sorolls estranys. Vaig sentir el conductor, que mirant-me tot somrient em va etzibar un “quina dormida, eh?”, que no vaig respondre.
També enyoro llegir un diari o un llibre. Sempre han estat bons companys en les estones entre el sotragueig, accelerades i frenades del vagó. Sovint em distrec fent sudokus. Parlant de distreure, només podré mirar-me la gent que puja i baixa, els que s’asseuen a prop o ni em miren. Vaig desarmat, de fet, no porto ni el rellotge. Ara hi ha molta gent amb cara de son i cafè. Sembla que ningú faci cara de tenir ganes d’anar on van. La major part deuen anar a treballar, ai, Pepe Rubianes, quanta raó que tenies!
Davant meu hi seu un paio que va brut, escabellat i fa cara de pocs amics. Al meu costat una noia que només tecleja el mòbil. No sé de què fa cara. De fet, la gent que toca tossudament el seu mòbil mai no fa cara de res. Van per una altra galàxia. Fem tots una reverència i n’hi ha alguns que surten. A la noia no l’he vista més, però el galifardeu que bruteja segueix tossut al meu davant. Ha pujat una família i la canalla fa crits, no s’estan quiets; i tampoc ningú no els para perquè deixin de molestar. No sé com s’ho fan per anar fent corredisses, però tampoc ningú s’esforça perquè s’aturin i no caiguin, però cauen. Tenen una flexibilitat que els fa irrompibles.
Sona l’acordió, una tarantel·la insuportable que toca tan malament com pot un visitant. Després tot són paraules mig amagades sota el grinyol del cuc que va per sota: fills, malalties, papers i que si bonament tenim l’amabilitat... Ningú no fa ni un gest.
He seguit tot l’itinerari vàries vegades. Crec que algunes estones he fet una becaina i no paro de veure gent intermitent. El senyor impresentable del matí crec que ha canviat de lloc, però no ha baixat. No he notat ni si tinc gana: només he vist com van canviant les cares i els aspectes segons l’hora que deu ser. Ha pujat un matrimoni que semblava anar de casament, un home amb una maleta d’agent d’assegurances, una dona que portava la compra de vàries setmanes en cistells i bosses de plàstic, he aguantat una colla de xitxarel·los que només cridaven i deien estupideses perquè les sentís tothom, han tornat a pujar els de la família i la nena de la caiguda duia els genolls nafrats; suposo que ha aterrat més vegades durant el dia.
M’ha semblat normal que tornés a pujar la noia del mòbil. Seguia teclejant, però ja feia tota una altra cara: l’he vista cansada, com si vingués de classe o com si hagués rebut una bona pallissa. En molts casos no hi deu haver massa diferència. No sé com s’ho fa per seguir escrivint. Com tampoc no sé com pot tenir la bateria carregada després de tantes hores. Però el més graciós és que ha tornat a seure al meu costat. Amb una diferència: ella ha vist el món de fora i jo ho he vist tot per sota. Realment, hi ha cap diferència?
Tot el que veiem, ens ho imaginem, i les nostres conclusions tenen la fiabilitat que ens sembla més oportuna. A tot arreu hi ha les mateixes normes. I la conductora, que m’ha vist vàries vegades, sembla preguntar-se si soc jo, o si les persones no som tan diferents com ens imaginem. No he estat més que part del decorat corredís i m’he acabat confonent amb l’estructura viatgera que forada obstinadament la ciutat.