Els Repobladors
Embadalit i mig adormit, avanço pels passadissos de l’estació. Baixo unes escales, travesso un llarg túnel, baixo més escales i ara les pujo. A un dels bancs de l’andana, un senyor assegut: el mateix senyor de cada dia. Vell, fràgil, de cabells llargs, blancs i fins. No vesteix d'una manera gaire elegant, però va formal, amb una camisa de quadres i una americana. La roba li va gran i això el fa semblar més dèbil encara. No baixa la mirada, ni per llegir ni per mirar el mòbil. Amb la mirada perduda mira endavant. Envoltat pel braç dret del vell, hi ha un maletí. No és un maletí de pell o cuir, com els dels executius. No és un maletí de negocis, és un maletí de transport. D’aquells que quan els obres hi ha una espuma negra que en protegeix el contingut. El vell sembla que l’abraci com si a l’interior hi hagués el més valuós dels seus records. És curiós, però ningú sembla adonar-se de la presència del vell.
Els ratolins de les vies senten les vibracions, s’inquieten i desapareixen. Un vent i uns llums que il·luminen l’interior fosc del túnel anuncien l'arribada del metro que finalment entra a l’estació. M’hi enfilo encuriosit per saber a quina parada baixarà l’home. Però ja sé la resposta: el senyor mai no es mou del seu lloc; no sembla immutar-se per la gentada que surt i entra dels vagons. El metro arrenca i se’n va, i jo sé que demà el senyor tornarà a estar allà, com cada dia.
Un sentiment em rosega l’estómac des de fa dies, com un cuc, que em va menjant per dins. Cada cop que el veig, una suor freda em recorre l’esquena. Al principi no em passava però ara cada vegada més. Ho faig? No, semblaré un psicòpata pertorbat. Però tot i així, finalment ho faig. M’assec dos bancs més enllà i espero. Em sento malament, fins i tot tinc nàusees, però trec el mòbil per distreure’m i m'espero. Passen les hores i el senyor no s’ha mogut. Encara em dura la bateria, i mentre la meva ment es baralla amb si mateixa per mantenir-se desperta sento un soroll.
Clec.
Em quedo glaçat, no sé què fer, no el vull mirar. Ha obert el maletí.
Clec.
I ara, l’ha tancat. Dissimuladament miro en la seva direcció i veig com el senyor s’aixeca i comença a caminar en direcció a la sortida. Amb les cames tremoloses, m’aixeco i el començo a seguir mantenint una distància prudencial. Sé que no ho hauria d’estar fent i no sé què em mou a fer-ho, però ho faig. Crec que m’ha vist perquè amb una sorprenent agilitat s'ha posat a córrer. El persegueixo pels passadissos, pujo i baixo escales i finalment veig com el senyor llança el maletí a unes escombraries i surt corrent. Ràpid, haig de prendre una decisió: el continuo seguint, o miro què s’amaga a l’interior del maletí? No m’ho penso més i poso les mans a les escombraries. Toco coses llefiscoses, però aconsegueixo treure’l. M’assec a terra i l’obro. Enmig de l’escuma negra hi ha una capsa de plàstic transparent. A l’interior s’entreveuen centenars de boletes blanques. M’hi fixo millor i les boletes semblen enganxoses, i a més, es mouen fent polsos. Allò està viu. Obro la capsa i sobre la meva falda em cauen dos escarabats marrons que se m’enfilen i em recorren el cos. Però no em fan fàstic, perquè llavors ho entenc tot.
Un SMS anònim m’avisa que, efectivament, les boletes blanques són larves d’escarabats, i que a partir d’ara soc un repoblador. L’ambient artificial del metro també mereix tenir vida més enllà dels passatgers que mai no s’hi queden. Primer van ser els ratolins, després els escarabats, i potser més endavant, els rat-penats.