Tenemos que hablar
Mirava el mòbil amb la mà tremolosa, el metro ple de gent, quina angoixa i quina calor sentia. Propera parada: Clot. Cinc minuts tard, genial. Va tornar a rellegir el missatge. Era la típica frase, tres paraules que auguren el pitjor: “Hem de parlar”. Hi havia més text després d'això, però no podia ni volia continuar llegint. Les coses no anaven bé entre ells des de feia un temps, però tan greu era?
De cop i volta va sentir l'avís de tancament de portes: “Merda”. Va aconseguir sortir a Clot el darrer segon abans que es tanquessin, encara sort que sempre es col·loca prop de la porta. Missatge entrant: “ Escolta on vas, et queda molt? Recorda q tenim reunió i hem de presentar el projecte urbanístic i parlar de… .” Sí, la maleïda reunió del projecte pel qual gairebé no havia dormit gens en les últimes setmanes. “Corre, Joan, corre per la teva mare” , es va ordenar per a ell mateix.
Les mans tremolaven més, li faltava l'aire, va començar a suar, alguna cosa anava malament. Es va espantar de debò quan pujava les escales cap a la sortida. Una pressió forta al pit el va paralitzar i una sensació de terror el va envair. Era un infart? S'hi quedaria, sense més ni més al mig de les escales. De veritat la mort l'enxamparia a l'estació de metro?
“Ei, noi estàs pàl·lid, Et sents malament?” Va arribar a sentir la veu d'una dona. La seva ment amb prou feines podia processar res. Només pensava que es desplomaria en qualsevol moment, tot es fondria a negre i ja està. Però no.
Molta gent passava al seu costat, mirava, murmurava, alguns s'acostaven amb preocupació. Dos nois es van posar al seu costat, van començar a parlar entre ells amb terminologia mèdica, es van dirigir directament a ell en un to tranquil, pausat, totalment oposat al seu estat de caos intern però sorprenentment efectiu, ja que passats uns minuts ja va començar a sentir-se millor.
Tots els seus esforços es van concentrar durant aquest temps a respirar lentament. Agafar aire i deixar-lo anar. “Era això el que li passava? La vida l'estava asfixiant?”
“La teva ment ha col·lapsat. Has tingut un atac de pànic, és una cosa molt desagradable perquè tens una sensació com d'infart o mort imminent, oi?” Els nois li somreien mentre un li recolzava la mà a l'espatlla. “Hauries d'anar al metge, has d'explicar-li què t'ha passat…això que t'ha passat és molt normal. El que passa és que a la gent, quan li passa, intenta evitar parlar del tema, per por o per desconeixement, però ja has vist que no és cap broma. Cal tractar-se, i molt, la salut mental. Cuida't, val?”
Després d'assegurar-se que ja es trobava força millor, els nois es van acomiadar i ell no podia més que agrair-los tota l'ajuda rebuda. Va voler agrair també a la dona que s'havia parat a preguntar-li però no va arribar a veure-la ja.
Feia bon temps aquell dia, sol reconfortant per a l'ànima i una brisa fresqueta i agradable. Encara commocionat pel que acabava de passar es va adonar que la seva ment li havia enviat un avís important, probablement ja feia temps que ho feia però ell l'havia ignorat, com volia ignorar la crisi amorosa que travessava o la sobrecàrrega de responsabilitats a la feina.
Es va refer com va poder i no es va permetre angoixar-se quan va veure les trucades ni els gairebé quaranta minuts que passaven de l'hora d'entrada a l'oficina. Va enviar un missatge al seu cap i immediatament va prémer el mode avió al mòbil. Necessitava prendre's temps, definitivament tenia moltes coses de què parlar.