Retrobament
Vestia uns texans clars i destenyits, i una samarreta negra de màniga curta que deixava al descobert uns braços bronzejats i que donaven la impressió d’estar força treballats, sense caure en l'exageració d’aquells qui es passen hores al gimnàs.
En veure’l, el cor em va fer un salt. Feia tant que no sabia res d’ell... L’havia trobat alguna vegada fent un tomb pels meus records de joventut, aquells que amb el pas del temps disfresses i adornes, donant-los una realitat desitjada i feta a mida.
Vaig sorprendre’m a mi mateixa aixecant-me i dirigint-me cap a ell, fent cas a un impuls irrefrenable que m’havia dominat en qüestió de pocs segons.
-Ei!- vaig deixar anar amb un rajolí de veu que s’escapava tímidament d’entre els meus llavis, a la vegada que una mà tremolosa tocava la seva ampla i musculada esquena.
Va girar-se amb aquella tranquil·litat i parsimònia que el caracteritzaven.
Va contestar un “Hola, com estàs?” seguit d’un somriure que deixava entreveure unes grans i blanques dents perfectament alineades. Un somriure que, un cop més, em deixà sense alè i em transportà uns anys enrere, on les sensacions no diferien gaire de les que sentia en aquells moments.
Sense adonar-me’n em vaig trobar envolta en una conversa, que per mi, anava més enllà del típic intercanvi de formalismes d’aquells antics coneguts que es retroben per casualitat i que d’haver-se'n adonat haguessin girat cua per evitar incòmodes situacions.
-Així doncs... fem un cafè un dia d’aquests?-digué, mentre m’interrogava amb la seva dolça i blava mirada, a l’espera que alguna resposta llisqués pels meus llavis.
-Ah... sí, sí, és clar... – vaig contestar, nerviosa i acalorada.
Ell seguia mirant-me, i una rialla se li dibuixà al rostre en veure’m tan torbada .
-Encara no tinc telepatia, així que.. em dones el teu mòbil?
“Propera parada: Poble Sec”. La veu del metro anuncià la meva parada, fent-me despertar de sobte dels meus pensaments i fantasies. Tornant-me així, a la meva realitat. Un munt de nens m’esperaven a l’escola, cridant i esperant neguitosos l’hora del pati. En tot el dia no tindria temps d’evadir-me i endinsar-me un cop més dins dels meus preuats records de quan encara era jove, ni de fantasiar amb una vida que no s’apropava ni per casualitat en el que s’havia convertit la meva. Per tot això, hauria d’esperar a agafar el metro l’endemà al matí.