Un viatge especial
Cada matí, la senyora Lluïsa agafa l’autobús de la línia H12 a baix de casa seva per anar al Passeig de la Zona Franca on viu la seva filla. L’Anna ha d’anar a treballar i ella s’encarrega de portar la canalla a l’escola. L’edifici on viu encara no té ascensor i triga una mica a baixar tots els graons des del tercer pis. Això suposa que surti amb antelació de casa i arribi a la parada de l’autobús amb bastant temps. Avui tot ha sortit de la mateixa manera, menys una cosa que l’ha intrigada força. Quan ha posat la targeta a la màquina i aquesta ha sortit, ha notat un petit mareig. Sort que el seient del costat estava buit i ha aconseguit asseure’s a temps. En obrir els ulls, no donava crèdit a allò que veia al seu voltant. Tot havia canviat: l’autobús, la roba de la gent, els carrers, els edificis i, fins i tot, ella mateixa. A la seva dreta, hi havia un noi jove i li preguntà on eren.
– Jove, em pot dir on som?
El jove no entenia res de res i li respongué:
– On hem de ser? Senyora, no veu que som a dintre de l’autobús?
– Això ja ho sé, jove. Jo em referia en quin any ens trobem?
El jove seguia sense entendre res de res, però li respongué:
– Senyora, som a l’any 1922. Exactament, al 20 de novembre de 1922.
Lluïsa donà les gràcies i seguí mirant per la finestra mentre rumiava.
– Aleshores, és possible que existeixin els viatges en el temps? No estaré somiant?
Sense fer gaire força, es pessigà a la mà i notà que realment no estava somiant. Mentre continuava el trajecte, observà com de bonica era Barcelona en aquell any i com la gent semblava diferent de l’actualitat. Tot transcorregué amb normalitat fins que se sentí un xiulet i tot es feu fosc. A poc a poc, Lluïsa obrí els ulls i observà que uns quants passatgers l’observaven. Ella mirà al seu voltant i veié que havia tornat a l’actualitat. Els passatgers, en veure que es despertava, tornaren als seus seients. Al cartell anunciador, la pròxima parada era Gran Via – Ildefons Cerdà, la seva parada, i s’aixecà del seient amb cura. Abans que s'obrissin les portes, ja era al davant, i baixà de l’autobús com si res no hagués passat. No obstant això, abans de marxar, el conductor la cridà i ella s’apropà.
– Senyora, espero que hagi gaudit del “viatge”.
El conductor li picà l’ullet, tancà les portes i engegà l’autobús. Lluïsa encara seguia palplantada allà al davant sense reaccionar, fins que un jove, el mateix amb qui havia parlat a l’autobús, la feu tornar en si.
– Es troba bé, senyora?
– Sí, jove. Només que m’ha ocorregut una cosa fora del comú.
Abans de marxar de la parada d’autobús, veié un cartell a la marquesina que deia: “Cada dia, dotze persones gaudiran d’un viatge al passat. Molta sort als afortunats”. Lluïsa feu un petit somriure i començà a caminar cap a casa de la seva filla.