Agatha Christie i l’assassí de l’ABC

Akhetaton

Alexander Bonapart Cust és el nom que l’escriptora anglesa, Agatha Christie, dona al protagonista d’aquesta història. Fa servir les seves inicials, ABC, per assenyalar el possible monstre que comet una sèrie horripilant d’assassinats. L’Agatha aprofita les sigles que coincideixen amb el mateix nom d’una de les guies angleses de ferrocarrils més emprades. En tot moment, la semblança il·lustra la trama.


El misteri arrenca amb les cartes que aquest ABC, signatura al peu, envia al Sr. Hercule Poirot, el detectiu emblemàtic de les grans obres de l’Agatha, on es presenta com  l’assassí que anticipa la maldat que cometrà. En la sèrie tractada, cada carta adverteix del crim que va a passar. A més a més en cada escena sempre apareix una guia de ferrocarrils a tocar del cadàver.


L’obra presenta una sèrie de crims sense desllorigador aparent entre cada cas on es revela sols el modus operandi. Només a la fi ens assabentem de l’autoria i del mòbil pels diners que l’impel·leix a la maldat. En relació a la raó que porta a cometre’ls, l’única pista que ens és donada és constituïda per una sèrie de noms de les víctimes: A, per a la primera; B, la segona, C, la tercera; i falla en la quarta i definitiva, víctima escollida amb altre nom.


La frescor de l’obra resulta del tet que les víctimes no presenten trets comuns. Cap connexió hi ha entre el primer cas de l’estanquera i el segon de la cambrera de cafeteria, com tampoc hi ha amb el tercer de l’acabalat, Sir Carmichael. Mentrestant el darrer i últim cas és el més singular, perquè desemboca en la resolució de la trama. Només cap a la fi es coneix i es delata l’autor dels quatre. En cada assassinat aquesta guia la trobem al costat del cadàver, la qual cosa constitueix la font principal de maldecaps.


El detectiu per antonomàsia de l’Agatha és Poirot, un belga de ficció que resol les intrigues del casos britànics. El caràcter d’aquesta elecció ha esdevingut un enigma insoluble. Els autors que han escrit sobre la novel·lista ho han derivat a la condició de ser belga i no pas francès; i és mescla amb la narració entre la primera persona de l’amic entranyable, que l’acompanya en la majoria dels casos el capità, Arthur Hastings, i la tercera persona que reconstruiria la narració hipotètica del fets, aquí associada a aquest amic, el millor de tota la carrera anglesa de Poirot.


La innovació que aporta en l’extensa obra de l’Agatha són les cartes dirigides al detectiu on anuncia els esdeveniments. Al principi mostra la psicologia, aquesta psicologia que sovint inclinada a la vilesa. A mesura que les cartes van arribant, el misteri pren una aparença dramàtica, tot veient el relatiu èxit que va obtenint en els primers assassinats.


En aquesta ocasió ens quedem en el pròleg de l’amic Hastings. Per a una altra ocasió deixem els dos primers capítols.


Cloem, amb els detalls que Hastings en dona en el pròleg. Aquesta és la història que avui comentàvem amb l’esposa, mentre sèiem en l’autobús, que ens portava a Plaça Maria Cristina. En aquesta narració Hastings surt del costum habitual de narrar sols els esdeveniments i escenes on ha estat present. Així assegura als lectors que dona fe dels successos narrats. El capirà es pren la llicència poètica de penetrar en la psicologia dels personatges, amb la finalitat que certs capítols estiguin escrits en tercera persona. L’estratègia juga amb les persones i els actors del drama. La lliçó que ens vol deixar Poirot és la del romanticisme, que pot ser un subproducte del crim.     

T'ha agradat? Pots compartir-lo!