PRESSA
Aquell dia va llevar-se tard, per variar. La diferència amb els altres dies era que l’havien avisat que si tornava a passar no calia que tornés. Va posar-se la primera camisa que va trobar, juntament amb els pantalons i els mitjons del dia anterior, i va sortir corrents.
El tros de camí fins a Badal el va recórrer més ràpid que mai, i com una exhalació va baixar per la boca de metro de Carreras i Candi, saltant graons de dos en dos. Després d’haver localitzat la T-Usual, va introduir-la a la màquina amb una celeritat inhumana, i amb la mateixa rapidesa amb què l’havia introduïda li va ser retornada amb el típic to d’error: durant el cap de setmana havia caducat l’abonament.
Va mirar les dues màquines per comprar bitllets: com quasi cada matí, una d’elles no funcionava, mostrant el missatge de l’avaria que impedeix fer qualsevol tipus de tràmit. Va girar el cap per comprovar l’altra màquina. No s’hi havia fixat abans, però per l’avaria rutinària del maleït trasto s’havia format en l’altre aparell una cua de sis persones, totes esperant pacientment per comprar el seu bitllet. En aquell moment va renegar com mai ho havia fet -de manera interna, mai ho hauria proferit en veu alta-, assimilant-se a una mena de capità Haddock (tot i que aquest últim s'hauria quedat escandalitzat dels improperis que li van venir al cap).
Si s’esperava a comprar el bitllet era segur que arribaria tard. En la seva experiència, una cua d’aquelles característiques podia, pel cap baix, allargar sis minuts la seva espera. Amb una mirada al rellotge va constatar el que nosaltres ja sabem: esperar-se no era una opció. En aquell moment va sortir una persona per la barrera i, sense pensar-ho, abans que es tanqués la porta, va posar-hi la mà per evitar-ne el tancament. Abans d’entrar va deixar passar el senyor que sortia, que li va llençar una mirada de mala lluna com si de l’assassina de JFK es tractés. Aguantant encara la porta, va entrar gairebé d’un salt.
Mai abans havia entrat al metro sense pagar, però no era el moment per debatre la moralitat o ètica de colar-se al transport públic. Va baixar les primeres escales i, després de girar a la dreta per poder arribar a l’andana de la L5 direcció Vall d’Hebron, va fer el pertinent amb el segon joc d’escales. Va sentir l’avís que el metro marxava, i els últims quatre graons els va fer d’un salt. Tot just aterrar va arrencar a córrer cap a l’últim vagó, arribant en el moment oportú, i aplicant la mateixa tècnica que havia utilitzat al moment de colar-se, va posar la mà per tal que no es tanqués la porta, la qual un moment després es tornava a obrir per deixar-li pas al seu interior.
Increïblement no va tenir contratemps, i les sis parades que la separaven de Verdaguer van passar en un tres i no res. Arribant a la seva destinació va pujar les escales, i desafiant la Llei de Murphy, no va trobar cap control que li impedís el pas demanant-li un abonament vàlid. Va sortir per Bailén i va córrer per Provença. No s’ho podia creure, però semblava que l’univers s’hagués posat d’acord per donar-li la puntualitat que no tenia. Comprovant el rellotge novament va veure que encara es trobava dins el termini calculat per arribar a l’hora, i fins i tot pensant que podia relaxar-se una mica, tot i que va decidir no temptar la sort.
Va travessar el carril de baixada de Passeig de Sant Joan, i en travessar el de pujada va tenir l' espantosa visió del final: la cara descomposta del conductor del V19 mentre intentava frenar.