Feix de llum
Em poso el casquet de bany que m’aixafa els cabells, la tovallola humida me la passo per darrere el coll i intento que cobreixi al màxim la meva pell. També em poso una mascareta, roba de màniga llarga i per últim les ulleres de nadar.
La bomba de vint quilotones va explotar a només cent metres d’alçada sobre la plaça del Doctor Letamendi, deixant anar un feix de llum que va arribar a il·luminar desenes de quilòmetres a la rodona. La bomba va interrompre abruptament la continuïtat que ningú esperava que s’interrompés. No hi va haver cap senyal que pogués indicar que es produiria i ningú va poder fugir. En només unes mil·lèssimes de segon, la deflagració va vaporitzar tots els edificis des del Passeig de Gràcia fins al carrer Villarroel, i des del carrer Rosselló fins una mica més enllà de la Plaça d’Universitat. Relativament intactes van quedar els barris del nord del districte de Gràcia, els barris de Sant Andreu i Poblenou i pel cantó Llobregat els barris de Sants i de Montjuïc. En un obrir i tancar d’ulls van desaparèixer més de cent mil persones de manera directa, tot i que difícilment es podrà arribar mai a saber la xifra exacta de víctimes mortals.
La major part dels que van sobreviure van marxar ben lluny, però ni tan sols la bomba atòmica va poder fer que alguns dels habitants de Barcelona abandonessin un lloc que havia estat habitat ininterrompudament durant més de dos mil anys. La perseverança dels barcelonins i la tossuderia dels catalans, van fer que Barcelona es traslladés sota terra, on hi havia les úniques estructures de la ciutat que van quedar intactes: la xarxa de metro. La bomba havia explotat en un lloc que afortunadament quedava relativament allunyat de cap línia, i els túnels més propers es van salvar. La societat catalana es va vessar a ajudar a proveir aquella gent d’aliments i altres productes que només es podien produir a la superfície, i que ara entren a la xarxa a través dels extrems: per Sant Andreu, Badalona, el Prat i els antics túnels dels ferrocarrils que creuen Collserola.
Els qui hi vivim intentem portar una vida senzilla i més o menys tranquil·la. Ens organitzem per estacions. En la majoria d’estacions hi viuen unes cinc famílies, però n’hi ha d’altres reservades exclusivament per fer una funció concreta. Per exemple, l’estació de Jaume I és des d’on s’organitza tota la xarxa de metro i s’intenta fer arribar els aliments i productes a tot arreu. N’hi ha d’altres que són d’oci, com l’estació d’Universitat, on s’organitzen periòdicament concerts i obres de teatre. La meva preferida és l’estació de Lesseps, que és on van els joves enamorats a deixar un cadenat amb els seus noms als forats circulars de les estructures metàl·liques decoratives. La majoria d’estacions tenen un petit raconet reservat per una petita biblioteca, on es guarden els pocs llibres que es van poder salvar i que qualsevol qui hi passi pot llegir. Totes les estacions estan segellades de l’exterior per evitar que pugui entrar qualsevol objecte contaminat de fora, com la maleïda pols radioactiva que es cola per tot arreu i que ni tan sols els filtres d’aire poden capturar.
Avui és un dia molt especial. Ens posem el casquet, les ulleres per nedar, la tovallola humida, la mascareta i la roba de màniga llarga. Sortim al carrer a celebrar els quinze anys de la bomba, i anem a un lloc molt especial: la Sagrada Família, que malgrat tot ni tan sols la bomba va poder derruir. Potser algun dia la podrem recuperar.