Barcelona sota la neu
Diuen que les ciutats mai dormen, però, avui tan d’hora, Barcelona sembla un film de cinema mut amb la melodia d’un violoncel amenitzant-lo des de les entranyes d’una boca de metro. Mentre espero l’autobús a la parada del costat, netejo les meves ulleres entelades pel fred i aprofito els breus instants de nitidesa per llegir un cartell: Centenari de la xarxa de bus 1922-2022. L'autobús arriba. Em quedo pensant. A Catalunya, encara a principis dels anys 20, pares del cinema català i espanyol, com ho fou Fructuós Gelabert, feien pel·lícules. El Fructuós Gelabert i la Baralla en un cafè, la primera pel·lícula de ficció del cinema català i espanyol. Aquesta l’he vista, però quantes vegades hauré pensat en aquelles cintes que el temps s’ha emportat per no tornar. Donaria el que fos per veure’n una. Entre imatges projectades del cinematògraf del meu cap, em quedo adormit. Em desperta un clot que ha fet trontollar tot l’autobús. Al meu costat, hi ha un senyor que llegeix el diari, amb el front arrugat sota un barret. La roba sencera em sembla estranya. És aleshores quan adverteixo que ni tan sols soc al mateix autobús al qual he pujat. Tot l’interior és de fusta, incloses les cadires, i les finestres són més petites. Amb moviments inquiets torno a fregar el vidre de la finestra. Tota la Barcelona que conec ha desaparegut rere un vidre entelat. Li demano el diari al senyor i examino la portada: Jueves 7 de Diciembre de 1922. No pot ser. L’autobús s’atura i baixo per unes escaletes al final del vehicle. Estic a Drassanes. Em giro per veure l’autobús, és idèntic al del cartell del centenari. Els viatges en el temps existeixen. Perdut en un altre segle i sense cap objectiu clar, decideixo enfilar les Rambles. Les olors de fum i de cavall són aclaparadores. Els arbres col·locats a esquerra i dreta dansen amb el fullatge al ritme de la suau brisa i, sota els arbres, els matiners caminen abraçats per les ombres projectades al terra. Sonen les campanes de l’església de Sant Josep i Santa Mònica. Arribo a la Plaça del Teatre i esquivo el tramvia per creuar a la Rambla dels Caputxins. La façana del Gran Teatre del Liceu s'alça darrere els plataners, l’au fènix de les Rambles. Miro l’altra vorera i un cartell em crida l'atenció. Un dibuix enciclopèdic d’un cinematògraf m’ha fet apropar-me fins a atènyer veure el que hi ha escrit: Cinematógrafo París. Rambla del Centro, 5. Barcelona bajo la nieve. Fructuós Gelabert. Sesiones de 9 a 12 y de 4 a 20. 15 ctm . Per això he viatjat als anys vint! Entro i busco la taquilla. Trec la cartera, compto 15 cèntims i una noia retalla una entrada i li fa una petita esquerda. Me la guardo a la butxaca i passo a la sala. Els llums s’apaguen i les bobines comencen a rodar enrotllant i desenrotllant la cinta. Les imatges comencen a moure’s sobre la pantalla. Barcelona coberta de blanc. Els contrasts entre les ombres i els contrallums i el vestit nivi. Les persones que caminen sobre un Passeig de Gràcia canós. Els nens que juguen sobre el gebre a prop del port. L’albor a les rambles, ni com les conec ni com les acabo de conèixer. Tot atrapat en un temps etern. Barcelona sota la neu. El saló es queda a les fosques. Una intensa llum em cega. Quan hi veig, faig un bot. Torno a estar a l’autobús que he agafat aquest matí. Quin somni més llarg. Arribo a la meva parada i baixo, encara una mica trasbalsat. Fico les mans a les butxaques i noto com un trosset de paper s’arruga. L’entrada esquerdada. Els viatges en el temps existeixen?