El trajecte de la invisible
L’Agnès es deixa caure al banc i rebufa. Trenta sis graons que baixa cada dia. Mira l’ascensor i li aixeca la cella, mentre amb una rialleta pensa «No em temptis». Estira les cames inflades: «Xoriços, gran reserva del quaranta-quatre», pensa orgullosa. Porta tant de temps amb la mateixa rutina que fins i tot li resulta familiar sentir el corrent d’aire dels combois cada cop que arriba el metro.
Cada dia seu per descansar abans de pujar al metro, i cada dia veu passar fantasmes atabalats, que no hi veuen ni hi senten. De vegades s'imagina que és part d’un joc, essent invisible, rodejada de gent que no la veu, el seu objectiu és despertar els zombis. L’Agnès, amb el seu somriure murri de gairebé octogenària, creu que la seva invisibilitat es un súper poder. A la seva edat està destinada a fer grans coses, ho sap.
El metro arriba. Ja sap en quin quadrat de l’andana s’ha de quedar per tenir la porta just davant. És un moment emocionant pera l’Agnès, cada cop que s’obren les portes no sap amb qui pot xocar. Un cop a dins, el joc dels zombis. Amb el seu somriure de gairebé octogenària, tapat per la mascareta, fa contacte visual. De vegades, amb el poder de la vista n’hi ha prou perquè algú connecti amb ella, i com aixecat per una força oculta li cedeixi el seient. «Pobre il·lús», somriu innocentment, mentre el bon samarità somriu també i es vanagloria de la seva bona acció.
Hi ha dies que el metro és a vessar, tots ben premuts. Ella, petitona, com a bona gairebé octogenària de la collita del quaranta-quatre, es cola per qualsevol racó. Descobreix nens amagats que li ensenyen els secrets que porten a les butxaques. Sent algun cantant improvisat, que comparteix súper poder amb l’Agnès, el do de creure’s invisible. Veu una noia d'aire cansat repenjar el cap sobre la paret del vagó, tancar els ulls i desaparèixer davant de tothom. Somriu. Ella sí que l’ha vista.
L’Agnès s’escura la gola. Una altra víctima innocent que la deixa seure. Una vegada, recorda, va aconseguir que li obrissin un caminet fins a un seient lliure. Ah, sí, quin gran dia, aconseguir unir tot de gent desconeguda per ajudar una gairebé octogenària. Pobres ànimes caritatives. Ella, que baixa els seus trenta-sis graons cada dia, ni un més ni un menys. Encara que els seus xoriços gran reserva del quaranta-quatre agraeixen el descans que li ofereixen els ingenus.
De sobte, s’aixeca, recula, esquiva i manté l’equilibri com una professional. «Anys d’experiència, nois», pensa, tota orgullosa. S’obren les portes, baixa del comboi i mira el tram d’escales, mira l’ascensor i un altre cop les escales. «No serà pas avui quan caigui en la temptació» pensa. I l’Agnès puja tota cofoia per les escales mecàniques.